Província endins

Assumptes personals m’han portat lluny de Barcelona i de Madrid, a un lloc que podem definir com “la província”. Espanya es pot entendre des de la capital del Regne o es pot entendre des dels territoris on la vida pública és una barreja de referents madrilenys i lleialtats provincials. Encara que les autonomies van generar arreu una xarxa nova de poder, símbols i favors, resulta evident que les velles plantilles provincials no han desaparegut i, en molts casos, continuen definint els interessos, les prioritats i les lluites pel control institucional i les influències civils. La província -modernitzada i passada pels fons europeus- és avui l’eix d’Espanya com ho era abans.

Aviat, el proper maig, aquestes províncies parlaran a les urnes. A més de triar alcaldes i regidors, triaran els governants autonòmics. Serà el moment de comprovar si el bipartidisme espanyol pateix o no un mal incurable i també es podrà mesurar si el que s’ha etiquetat com a crisi del règim del 1978 és tan profunda i aguda com es diu als mitjans. Parlant amb la ciutadania i sense cap voluntat estadística, el viatger comprova tres coses que no són secundàries: el temps de la política provincial té poc a veure amb les ansietats madrilenyes; les expectatives de la suposada nova política es viuen amb un escepticisme considerable; i els conceptes de corrupció i regeneració perden solemnitat i guanyen fatalisme. Mirant amb microscopi, les fallades humanes del sistema democràtic generen, tal vegada, més fatiga que indignació.

A la província, la marca dels grans partits polítics és menor que la personalitat dels seus representants. Vull dir que és la persona l’element determinant en el repartiment del joc polític i en la creació de les complicitats necessàries per impulsar projectes. Això no obstant, seria incorrecte afirmar que les clàssiques fronteres entre dreta i esquerra han estat superades en benefici d’una salsa posmoderna d’indefinicions intercanviables. La petjada de la guerra civil i el franquisme opera, en aquest espai, com un element vertebrador d’ afinitats, amb més força del que es vol admetre i del que la correcció política autoritza a subratllar. La memòria del conflicte té un paper implícit en la política provincial, la qual cosa no vol dir que les velles trinxeres siguin habitables, però introdueix una rectificació suau sobre les mecàniques generals que haurien fabricat els consensos de la transició pel que fa als imaginaris que, després, impacten en la tria del vot. Ni reconciliació ni ferida oberta, en un punt intermedi -indolor?- on certs episodis pesen i no es diu o potser serveixen per marcar buits que, amb el temps, es van calcificant.

El paisatge de la província recorda constantment al visitant que la immigració, el turisme, la bombolla immobiliària, l’atur i un creixement molt ràpid han convertit els polítics més propers en gestors d’un futur que no es deixa reduir a la narrativa típica del que necessita vots. En el local de Caritas d’un poble perdut en el més profund de la província, hi ha converses que mai no apareixen als mitjans, observacions que no es volen repetir davant de càmera. En una localitat mitjana, l’Ajuntament apareix com l’edifici més nou i més modern, envoltat de cases senzilles i pisos baixos; les dependències municipals són com un monument a un futur mític que havia d’arribar amb més facilitat i alegria del que ha estat. En un bar on fan menjar casolà, al migdia, els clients miren les notícies d’una cadena privada de televisió que explica les darreres novetats sobre Bárcenas. En un restaurant només per a turistes al costat d’un enorme camp de golf, la província esdevé un no-lloc darrere la finestra, un planeta perdut.

Els diaris provincials no parlen gaire de Madrid. Fan esment -breu- al que passa a Catalunya. El que omple les pàgines és el xup-xup electoral de la zona i les tradicions de la Setmana Santa. El to és bastant tranquil, no hi ha dramatismes. La vida política del Regne, observada des d’aquestes latituds, apareix com un quadre amb més inèrcies i monotonia que no pas daltabaixos i ensurts. Els noms d’Iglesias i Rivera arriben amb sordina com ho fan els de Rajoy i Sánchez. Em costaria dir si el personal està molt o poc emprenyat, és com si les discussions generals sobre Espanya no acabessin d’aterrar en aquests carrers i places, com si la gent hagués desconnectat -preventivament?- del que els grans altaveus difonen.

Les Espanyes. Les províncies. Les ocasions perdudes. Gent que va marxar d’aquestes terres fa temps i treballadors que han arribat d’Amèrica i Àfrica per fer les feines que ningú no vol fer. El viatger passa per llocs on el temps és espès però tot funciona amb eficàcia de diesel. Les violències d’antany han desaparegut i les llegendes remotes són tapades pel soroll de les xarxes socials. En els temps de la postguerra, tot això era un clot oblidat per Madrid; la misèria era tan obstinada que la pobresa semblava un ascens social i molts marxaven sense mirar enrere. Arriben avui importants inversions estrangeres a la zona i, des de fa tres dècades, hi ha una nova classe mitjana que recorda encara uns pares i uns avis que no tenien res i que havien estat exclosos automàticament de qualsevol somni. Caldrà llegir bé els vots de la província.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.