Al marge del full de ruta

Primer. En el món d’abans, les sobiranies es guanyaven i es perdien gairebé sempre per KO. Era la violència el factor que acabava decidint la sort dels pobles. Assolir el poder en un territori era igual a calcular i assumir el cost d’aquest objectiu en vides humanes. El creixement dels partidaris de la independència de Catalunya a partir de l’any 2010 (sentència contra l’Estatut) i, sobretot, a partir del 2012 té lloc en un temps i un espai on la violència clàssica ha deixat de ser l’element definitiu d’aquests conflictes. Espanya no és ni serà una nova Iugoslàvia, encara que alguns facin servir l’espantall balcànic per intentar frenar les adhesions a la idea de la secessió. Això se sap a Madrid, se sap a Barcelona i se sap a Brussel.les. L’encert primigeni del sobiranisme català és entendre que, ara i aquí, el problema del repartiment del poder es juga en el tauler de la democràcia. Això va donar un avantatge clar al relat dels partidaris d’un Estat català independent i va descol·locar –durant molts mesos- el Govern espanyol, que no pot emprar la violència militar per frenar el moviment però tampoc està disposat a imitar el Govern britànic i permetre un referèndum perquè els catalans diguin si continuen dins d’Espanya o marxen.

Segon. Un cop queda clar que Madrid no seguirà l’exemple de Londres, el sobiranisme busca formes alternatives de fer el mateix que els escocesos. Es tracta de trobar el sistema més oficial i homologat possible per comptar quants catalans, més enllà de les manifestacions multitudinàries i alegres, donen el seu vot a un procés que engresca una part considerable de la societat catalana i que, alhora, representa una ruptura plena d’incerteses i dubtes. El pas de l’independentisme històric al nou sobiranisme es produeix per la incorporació d’importants sectors socials moderats a un projecte que no s’expressa en termes antiespanyols sinó proeuropeus. Per això el que passa a Catalunya no és un procés contra l’Estat espanyol però, en canvi, sí és un procés amb l’Estat espanyol en contra. Madrid fa servir les lleis, el Tribunal Constitucional i els altaveus mediàtics –violència simbòlica- per fer front a l’onada sobiranista mentre espera que les dinàmiques internes catalanes –el partidisme, les desconfiances, les contradiccions- facin la resta de la feina.

Tercer. L’onada sobiranista va créixer davant d’un bipartidisme espanyol avariat i mancat de credibilitat. El sorgiment de Podem i el suport que una part de les elits dóna a C’s permet imaginar una reconstrucció –a mig termini- d’un mapa espanyol de partits que sigui eventualment més atractiu per a una part de catalans. Els promotors de terceres vies més o menys pal·liatives i vagues han estat superats per dos objectes polítics de nou encuny que pretenen retornar el prestigi a la idea d’Espanya. Iglesias i Rivera són avui millors venedors d’espanyolisme que Rajoy i Sánchez i, per tant, són molt més útils davant del sobiranisme.

Quart. El sobiranisme posa massa èmfasi en el que s’anomena la concreció del full de ruta, fins a extrems que subratllen més la desconfiança entre els actors que cap altra cosa. Parlar constantment del full de ruta com d’un part inacabable trasllada als convençuts i als que dubten una imatge de discòrdia maquillada que no contribueix a compensar les incògnites inherents a una empresa d’aquestes dimensions. Els equilibris no són fàcils. CiU i ERC necessiten moure’s sumant d’altres forces al consens sobiranista i això exigeix gestos i terminis que es gestionen de manera irregular. Sense comptar el que passa dins d’Unió i d’ICV. En aquesta mena d’acords, em sembla que pesa massa el mite de l’endemà: què farem a les 24 hores de tenir una hipotètica majoria sobiranista al Parlament? És el debat infantil i repetitiu sobre la DUI. Els informes del CATN són un material excel·lent i de gran utilitat, però cal començar a dir a la ciutadania que la política real d’una desconnexió desbordaria qualsevol full de ruta i obligaria a decidir sobre la marxa.

Cinquè. Hi ha un assumpte del que ningú no en parla obertament: el futur d’Artur Mas si el resultat de CiU el 27-S és dolent (amb o sense majoria sobiranista). El procés és molt més que Mas però Mas és imprescindible per portar a terme una desconnexió el més endreçada possible. Madrid ho té claríssim i per això vol abatre’l. Carles Boix ha dit una cosa molt interessant sobre el president en una bona entrevista a Vilaweb: “Em sembla que fins ara ha fet un paper institucional d’arbitratge que potser era el que tocava. Però ara que totes les peces ja són al tauler, ha d’agafar el lideratge dels independentistes. Ha de ser més Salmond que no el president simbòlic d’una república que es mira la batalla per damunt. El president ha de dir que fa aquesta aposta, explicar les raons i obrir el debat a fons. Ja ho ha fet una mica, però ara s’ha de posar tota la carn a la graella”. Comparteixo el judici del professor de Princeton i afegeixo que, en certa manera, Mas no té més remei que actuar igual que si liderés aquella llista transversal, civil i plural que ell volia fer i que no va prosperar. I els convergents han d’entendre que aquest camí de grandesa és més intel·ligent i té molt més futur que buscar la confortabilitat falsa d’un format exhaurit.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.