Recrear el passat

Sempre resulta fascinant comprovar que un país amb una història tan curta com els EUA té una gran afició a recrear el seu passat. Paradoxal. Amb motiu dels 150 anys de l’assassinat del president Lincoln ho hem tornat a veure. Gent vestida d’època que interpreta, amb moltes ganes, papers de figures importants i d’anònims, un espectacle que connecta amb una manera molt americana d’entendre la memòria col·lectiva. Molt americana i també molt de Hollywood, que és la màquina de divulgació més eficaç que hi ha. Alguns estudiosos relacionen aquesta joventut de la República amb la necessitat de subratllar (de vendre i d’explicar) una història que, si es compara amb les nacions europees, té molt poques pàgines. Els europeus potser estem sempre a punt de saturar-nos d’història, el passat ens pesa massa i, a vegades, és una motxilla que ens fa caminar amb dificultats. Els nord-americans sembla que poden tractar amb l’ahir d’una manera més esportiva, d’una manera que pot semblar més sana i més ingènua.

Però res és tan simple, òbviament. Més enllà de les recreacions, el poble dels EUA té també els seus fantasmes i traumes, el principal dels quals és, justament, el de l’esclavitud i la guerra civil. Per no esmentar episodis més propers com la guerra de Vietnam o la lluita pels drets civils. Recrear el que va passar (o el que s’ha pogut saber del que va passar) no vacuna contra els conflictes del present. Ho hem vist quan apareixen notícies sobre violència de tipus racista en algunes ciutats. Obama, el primer president afroamericà, va parlar molt d’història en el discurs que va fer després de la seva primera victòria electoral: volia donar un missatge que fos alhora de reconeixement del dolor de moltes generacions i de superació dels prejudicis més enquistats. Un cop ha tingut el poder a les mans, i més enllà de les belles paraules, Obama s’ha adonat que no és fàcil desmuntar inèrcies, malfiances i distàncies, que determinades situacions no depenen només de les bones intencions i la determinació presidencial. Capgirar realitats molt dures obliga a fer moltes polítiques, i no totes poden ser a la vegada i ni amb la mateixa intensitat.

Admiro la manera com els nord-americans xalen recreant el passat sempre que poden. Hi tenen la mà trencada. Aquí, en canvi, tenim més gràcia amb els pessebres vivents i els carnavals, però encara no som prou bons en aquest gènere, tot i que, arran de les commemoracions del 1714, s’ha fet alguna cosa en aquesta línia. Entre nosaltres, aquests exercicis generen moltes crítiques i polèmiques, hi ha sempre ànimes disposades a denunciar mil i una manipulacions amb barretina. Es veu que surt més a compte fer, per exemple, com la Fundación Nacional Francisco Franco, integrada per il·lustres persones que no recreen el passat, hi viuen.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.