Cela o el petit Rodrigo

Guardo l’escena a la memòria com un somni, però puc assegurar que el que ara explicaré va passar i que jo ho vaig contemplar amb ulls joveníssims. A mitjans dels anys 80, amb motiu d’un acte celebrat al local vuitcentista del Foment Vilanoví, Ramón Rato, pare del polític ara caigut en desgràcia i vinculat a Vilanova i la Geltrú per diversos negocis i la propietat de la finca El Padruell, estava xerrant animadament amb un grup de gent, entre els quals alguns directius de la seva cadena radiofònica. El patriarca parlava sense manies, sobretot de política, i els altres escoltàvem, bastant sorpresos de la familiaritat que gastava l’amo de Rueda Rato amb gent que no coneixia. De tot el que va dir amb to contundent el personatge de Madrid, em va quedar una frase que mai no he oblidat i que aquests dies em ressona dins del cap: “La derecha española está muy mal, se necessita a alguien que pueda ponerse al frente, pero yo no veo a nadie. Debe ser un Camilo José Cela, por ejemplo, pero en político”. Malgrat la meva ignorància, aquella referència de Rato a l’escriptor gallec em va semblar pintoresca, errònia i una mica friki.

El que acabo d’explicar devia coincidir amb el moment de la pitjor crisi dins d’AP, l’antecedent del PP, quan Manuel Fraga va dimitir com a president del partit o, poc després, quan ja havien escollit Antonio Hernández Mancha per conduir l’organització. En aquells temps, Rodrigo Rato era diputat popular al Congrés, escollit per la província de Cadis, un cunero típic, gràcies als excel·lents contactes del seu pare. Pensava o intuïa el patriarca llavors que el seu fill petit es quedaria a un pam de liderar la dreta espanyola perquè Aznar va preferir algú com Rajoy?

El que segur que Ramón Rato no podia sospitar és que un tipus tan espavilat i tan segur d’ell mateix com el seu fill posat en política acabaria convertit en icona trencada –boc expiatori?- d’un poder corcat, d’una època d’impunitat i d’un sistema avariat. No va aprendre res Rodrigo dels problemes del seu pare, el seu germà gran i el seu oncle amb la Justícia? Potser només es va quedar amb el fet que, finalment, no van haver d’ingressar a la presó.

Segons el PP i el Govern espanyol, els embolics de l’ex-vicepresident són una qüestió privada. Aquest va ser també l’error de Mas quan va referir-se al cas Pujol només saber-se la notícia de l’herència oculta. Res no és personal quan s’ha tingut poder durant molt de temps, i això val per a qualsevol figura. I de la mateixa manera que és obvi que el cas Pujol té impacte sobre CiU és innegable que el cas Rato impacta sobre un PP tocat per altres afers. Què diran ara els que mantenen que els drames dels Pujol amb Hisenda desacrediten i taquen tot el sobiranisme? Diran també que els presumptes delictes de Rato desacrediten i taquen tota la gent i tots els entorns de centre-dreta a Espanya?

 

Categories: Articles, Política.

Comments are closed.