Una mena de presidencials

Només hi serà si guanya. Només. Ho va dir a 8tv el dilluns a la nit, a preguntes de Cuní: “Jo hi seré si guanyo les eleccions”. Artur Mas parlava del seu futur: “Puc presidir un futur Govern de Catalunya si guanyo les eleccions; si les perdo, no em toca”. El president va donar algunes pistes, no totes. I va subratllar una cosa òbvia i que tothom sap: “Jo m’he de sotmetre al veredicte de la ciutadania”. El 27-S hi haurà eleccions i seran plebiscitàries perquè així ho han decidit els partits que es proclamen sobiranistes, però també seran uns comicis -diguem-ne- presidencials: sobre qui ha de conduir el tram més delicat d’un procés sense precedents, sempre i quan el Parlament tingui una majoria clara de diputats partidaris d’un Estat català independent. Alguns vam pensar, en escoltar aquestes respostes de Mas, en Alex Salmond, que va plegar de tots els seus càrrecs després que el “no” triomfés en el referèndum sobre el futur d’Escòcia.

Què faria Mas si el 27-S no guanya? Abans de continuar, cal pensar en possibles escenaris adversos per a l’actual majoria convergent: a) CiU (o CDC) perd la posició com a primera força del Parlament; b) CiU (o CDC) perd un nombre molt gran d’escons, posem entre 15 i 20; c) CiU (o CDC) es manté com a primer grup de la Cambra catalana però la suma de partits sobiranistes no arriba a la majoria absoluta i el procés s’atura. Aquests tres quadres no són els únics possibles, sobretot si es té en compte que anem –segons totes les enquestes- a una més gran fragmentació del vot. En tot cas, el resum de situació és que Mas, si no guanya, podria perdre en dos contextos molt diferents: dins d’una derrota general del sobiranisme (perquè la suma amb ERC i CUP fos insuficient) o dins d’una victòria general del sobiranisme (perquè un ensorrament de l’espai convergent coincidís amb un augment espectacular d’ERC i CUP que fes possible una majoria parlamentària favorable a la secessió). En el primer context, Mas plegaria en un ambient de desconcert i crisi de tot el sobiranisme, i la seva sortida d’escena potser aniria acompanyada de la d’altres figures. En el segon context, Mas plegaria però el procés –en teoria- podria continuar sota un altre lideratge, previsiblement el d’Oriol Junqueras, mentre CiU (o CDC) es veuria obligada a buscar un nou líder enmig de lluites domèstiques i esperables intents d’alguns de portar el partit a les vies de l’autonomisme. No és cap conclusió exagerada apuntar que una dimissió de Mas deixaria orfe el flanc més centrista del nou sobiranisme, i això podria tenir conseqüències ara difícils de concretar.

Especulacions? Sí, però basades en la informació i en l’observació de les trajectòries. Mas ha insistit sempre que el seu compromís és aconseguir que la gent voti sobre el futur de Catalunya. No ha pogut ser amb un referèndum pactat a l’estil britànic i haurà de ser per la porta del darrere de les eleccions al Parlament. El 9-N va ser un assaig que va servir per demostrar la realitat tossuda d’un problema que demanda una sortida política.  Es tracta, en definitiva, de poder-nos comptar. En aquest sentit, la conferència que Mas va fer el 25 de novembre del 2014 per explicitar el seu camí cap a la independència va confirmar que el líder de CiU no tenia entre els seus somnis convertir-se en el primer president d’una eventual República Catalana –legítima aspiració d’altres- sinó ser el president de la desconnexió, el que fa possible saltar la paret democràticament. No crec equivocar-me si escric que Mas es veia i es veu a ell mateix com el pilot d’una transició el més tranquil.la possible entre el vell paradigma autonòmic i un nou marc estatal per a Catalunya. Ni més ni menys. I això és molt per a algú que va abraçar la idea de la independència fa poc i després de ser un autonomista convençut. A diferència de Rull i altres dirigents de CDC, Mas –ho va deixar clar en aquella conferència- considera que està arribant al final de la seva carrera. Una dada que Junqueras va menysprear amb massa rapidesa, em sembla.

Malgrat que aquell full de ruta presidencial no va prosperar, Mas es comporta en tot moment com el president que ha de fer possible –per sobre de tot-  la votació que, si la ciutadania ho vol, obrirà la porta a una nova sobirania per a Catalunya. Aquesta és la seva veritable meta. És un paper molt complicat, certament. Per això és la peça que fa més nosa als poders de l’Estat, sobretot perquè sap explicar el procés a l’exterior. En canvi, Junqueras (o algú altre) podria ser el president de la independència, el polític de l’endemà. Aquest plantejament no ha canviat en termes generals, excepte en un punt: després del 9-N, Mas va assolir una auctoritas enorme en tot el camp sobiranista i va ser definitivament marcat com l’enemic públic número 1 per Madrid.

No ens enganyem. El 27-S les eleccions seran plebiscitàries (ja veureu com els missatges del PP subratllaran la unitat d’Espanya) i també seran una mena de presidencials dins del sobiranisme. S’admeti o no, agradi més o menys, els electors que vulguin un Estat català independent també triaran qui volen posar al capdavant d’una operació històrica que –sempre i quan rebi el suport de les urnes- exigirà tanta intel·ligència com determinació, i una gran capacitat de resistència.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.