Una guerra no dita

Ahir al matí vaig rebre un missatge de WhatsApp del meu bon amic Pau Orriols, lutier, músic i home de bé. El reprodueixo amb el seu permís: “El 21 de juny del 1979 el grup de teatre L’Estaquirot vam tenir l’accident amb la furgoneta (en què va morir la Montse Bardí) al Perelló, exactament al mateix lloc que l’accident d’ahir… Mira si en fa d’anys que tenim el problema per resoldre!”. Vaig quedar garratibat i l’hi vaig dir. Llavors, el Pau va fer-me arribar un segon missatge: “Sí noi. També va ser contra un camió! Aquests dies hi penso, en la Montse. Ella sortia a la primera portada del llibre Oferiu flors als rebels que fracassaren, de l’Oriol Pi de Cabanyes”. Han passat trenta-sis anys des d’aquell sinistre i encara avui, en aquest punt negre de la carretera N-340, hi continuen morint persones en una mena de guerra no dita, enmig d’una indiferència esgarrifosa dels poders públics.

La gent de les comarques afectades ja ha arribat al límit de la paciència. Els alcaldes concernits han preparat una protesta i el RACC s’ha pronunciat amb claredat. Mentre no es construeixi una variant, hi ha una solució immediata que, a més, ja s’ha aplicat a l’N-II a Girona. Però la falta d’acció és exasperant. Aquest cas serveix perfectament per observar quin impacte té en la vida de cada dia el que fan i no fan les administracions. Qui deia que la política és un univers ­incomprensible i allunyat? Prendre decisions polítiques o no prendre-les, invertir o no invertir en determinades infraestructures, donar importància o no donar-la a situacions greus… Tot això transforma la nostra existència, a voltes radicalment. El resultat de no fer res és deixar-ho tot a l’atzar i esperar que les ambu­làncies arribin a temps per salvar el que es pugui. La lliçó que se’n desprèn sobre l’interès general és tan òbvia que resulta estrany haver-la de subratllar.

L’enyorada Montse Bardí i moltes altres persones van ser víctimes d’una suma d’incompetència, oblit i vulneració sistemàtica de l’esmentat interès general. Fer política és -a més de tenir grans projectes per afavorir el progrés d’una societat- detectar allò urgent, allò important, allò imprescindible i -sense perdre temps- actuar amb determinació. La primera obligació de l’Estat -de qualsevol Estat- és protegir la vida dels seus ciutadans, vet aquí el contracte bàsic que cal invocar si parlem de l’N-340. Si això falla, quedem a la mercè de la selva i, aleshores, la burocràcia que paguem esdevé un luxe. Si tu fas de polític i no fas res per mantenir aquest contracte, la teva funció deixa de tenir sentit.

El meu amic Pau m’ha recordat que les coses -en general- no passen sense cap motiu i que el dolor pot provenir també d’allò que els antics anomenaven mal govern. I això, massa sovint, vol dir passar de la gent.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.