Tres mentides miserables

Les municipals i les eleccions al Parlament del 2012 ja van palesar fins a quin punt la mentida està present en un procés electoral quan determinats poders i entorns se senten impotents. Trias i Mas ho van patir en carn pròpia. Ara, altre cop, els mateixos actors -més histèrics que mai- han multiplicat els canals de les falsedats per intentar guanyar la mà al sobiranisme. Aquesta guerra bruta posa al descobert la poca confiança en la veritat i l’anèmia argumental de les forces unionistes. De totes les moltes mentides que corren, n’hi ha tres que mereixen resposta. Pel seu caràcter extrem i miserable. I perquè cap demòcrata -voti el que voti- hauria de donar-les per bones.

La primera mentida consisteix a afirmar que el sobiranisme és un moviment ètnic que fa distincions entre catalans de naixement i d’adopció, i que s’avergonyeix -com va afirmar Iglesias en un moment vomitiu- dels cognoms castellans, andalusos, murcians, etcètera. Qualsevol que passegi per Catalunya sap que el sobiranisme no pregunta els orígens de les persones perquè és un projecte cívic, dada que han certificat tots els estudiosos del cas català. Hi ha molts Sánchez entre els sobiranistes, la qual cosa explica la magnitud d'aquesta onada de canvi. I també hi ha alguns Bosch entre els unionistes. El cognom no determina l'opció. Les realitats són afortunadament híbrides. Desenterrar les consignes del lerrouxisme sí que posa en perill la convivència, no pas proposar un Estat independent, on ningú no haurà de renunciar a sentir-se espanyol, marroquí o argentí.

La segona mentida busca criminalitzar el sobiranisme, després d'intentar vincular-lo al nazisme, a ETA i al gihadisme. La faula que ara difonen ve a dir que, a Catalunya, els ciutadans que no se senten sobiranistes tenen por de parlar en públic perquè se'ls fa la vida impossible. La paraula que es deixa caure és "intimidació", com si el país fos un poble controlat per la màfia. La maniobra és tan barroera que no cal cap esforç per desmentir-la, n'hi ha prou amb esperar que la realitat vagi fent via.

I, en tercer lloc, tenim la mentida sobre el suposat gran suport mediàtic a la causa sobiranista. Amb una mà en tinc prou (i em sobren dits) per comptar els mitjans de Barcelona amb línia editorial favorable a la independència. La resta, aquí i a Madrid, hi estan en contra. Pel que fa als mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio practiquen un pluralisme impecable, cosa que no fan ni TVE ni RNE (que encara paguem tots els catalans), on mai no apareixen veus que aportin un punt de vista proper al sobiranisme. L'asimetria mediàtica en benefici de l'unionisme és irrefutable.

Que quedi clar: la pacífica revolta catalana es fa contra tones de mentides.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.