No és contra Espanya

Sóc ben conscient que hi ha molta gent fora de Catalunya que no es creu el que ara escriuré: el nou sobiranisme català no és antiespanyol. Repeteixo: el moviment transversal, pacífic i format per un segment central del país que aspira a fer de Catalunya un Estat tan independent com avui pugui ser-ho Dinamarca, Àustria o Txèquia no vol cap mal als ciutadans espanyols. És normal que això costi d’entendre al lector allunyat de Catalunya, un lector al qual es bombardeja cada dia amb rumors, desinformacions, desfiguracions i fal·làcies sobre el com, el qui i el perquè del que ara passa a la societat catalana. Òbviament, també hi ha persones aquí -menys que a Madrid- que pensen que el sobiranisme vol destruir Espanya. Amb tot, si analitzem amb cura els discursos i les accions del nou sobiranisme -que articula una nova centralitat- queda molt clar que estem davant d’un projecte en positiu de superació d’un statu quo. El plet no és amb la gent sinó amb els poders d’un Estat que discrimina negativament la nació catalana.

Sé que no convenceré -ni ho pretenc- els lectors que ja s’han fet una idea atroç dels plans sobiranistes. En tinc prou si hi ha algú que, després de llegir aquest paper, revisa certes afirmacions i mira d’observar el fenomen des d’un angle diferent. Esbaldir malentesos sobre les intencions del sobiranisme no és sobrer. Aquest punt em sembla essencial de cara a la necessitat de fer política, passi el que passi el 27-S. Més enllà de l’atractiu que l’ús de la força té encara entre determinats entorns de Madrid -inquietant que algú com Rubio Llorente especuli amb el recurs a la violència-, és evident que ni l’espai ni el temps abonen el que seria habitual en la geografia de Putin i en l’època de Lluís Companys. Afortunadament, el nostre món és un altre i també nosaltres som uns altres.

Que el sobiranisme que omple carrers i provoca declaracions previsibles del president Obama faci bandera del bon rotllo i dels somriures no vol dir que a Madrid tot plegat no irriti molta gent. Un amic que freqüenta cercles empresarials i polítics d'alt nivell a la capital espanyola m'explica que el procés català s'ha convertit en "un afer personal" per molts dels seus coneguts. "Es prenen com una ofensa -em diu- que vulguem marxar d'Espanya, se senten ferits en l'amor propi, i això es transforma en una ràbia que els encega i els impedeix analitzar correctament el conflicte". El meu amic tracta amb professionals de prestigi en els seus respectius camps, dones i homes acostumats a moure's en àmbits de complexitat on la raó ha d'imperar per sobre de la víscera. Quan apareix la qüestió ­catalana, aquests interlocutors il·lustrats abandonen la voluntat de comprendre i només són bons per atacar de manera ­ferotge allò que els provoca una ferida tan intensa en el seu orgull i en la seva es­panyolitat.

Com es pot fer política quan a l'altra banda se senten com la parella abandonada? El Madrid oficial (incloent-hi les elits que protegeixen el cor de l'Estat) vol resoldre les coses a la manera del mascle tradicional: silencis, prohibicions, amenaces, joc brut i, de tant en tant, declaracions ampul·loses d'amor possessiu i malaltís. L'Estat espanyol i els seus servidors transformen un problema polític de gran envergadura en un cop a l'autoestima d'una espanyolitat plena d'inseguretats. Els fantasmes arnats de la crisi del 1898 respiren sota la retòrica dels que converteixen en afer global unes eleccions "normals i autonòmiques". Per què el ministre Margallo té necessitat de dir, des dels Estats Units, que Espanya "és la nació més antiga de la Terra"? Disposar de bons diplomàtics no et salva de fer el ridícul el mateix dia que aconsegueixes arrencar una frase d'ajut a l'emperador.

El sobiranisme català ofèn sense voler la fibra sensible de l'Estat i dels que diuen servir-lo. Els catalans que s'han cansat de ser espanyols de segona han comès el pitjor crim, pel que sembla: renunciar tranquil·lament a formar part d'un projecte que -com ens han dit i repetit- és la nació primigènia que existia abans que el món fos món. Fins i tot a les ments més llegides se'ls fa indigerible -inconcebible- que molts catalans vulguin viure sense la tutela de Madrid. Els mitjans de comunicació de la Villa y Corte traspuen, com és notori, aquests sentiments, que beuen de dues idees molt arrelades: Catalunya és propietat de l'Estat espanyol i els catalans no seran res si no continuen dins d'Espanya. Els britànics, en canvi, no es relacionen amb els escocesos a partir d'aquest psicodrama. Parlen sobre interessos, reptes i prioritats. Per això van fer política i van celebrar un referèndum pactat.

Si la defensa d'una Catalunya dins d'Espanya té com a motor principal l'orgull ferit, la ràbia i l'afany possessiu, la política -imprescindible- esdevindrà molt difícil. Quan érem joves, a les manifestacions independentistes es cantava allò de "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti". En les grans manifestacions de l'Onze de Setembre dels darrers anys no he sentit aquest lema ni cap frase semblant. Ho celebro. El procés català no és contra Espanya ni els espanyols, és a favor del benestar d'una societat que vol decidir sobre ella mateixa i que s'ha cansat de perdre energies i oportunitats en la constant reclamació.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.