El meu sí

Vaig votar per primer cop en el referèndum sobre l’OTAN del 12 de març del 1986. Recordeu que aquella consulta venia marcada pel viratge del PSOE. Felipe González, que havia promès des de l’oposició que Espanya no entraria mai a l’aliança militar del bloc occidental, va haver de fer mans i mànigues per aconseguir fer canviar d’opinió el seu electorat. Si algú vol saber el que és propaganda governamental de la dura només ha de revisar aquella campanya, i especialment el paper clau de TVE, on certs periodistes que avui donen lliçons enciclopèdiques de deontologia van forçar la realitat fins a l'esperpent. Alguns que ara excel·leixen en el discurs de la por contra el sobiranisme van graduar-se en tècniques del tren de la bruixa aquella temporada.

Ha plogut molt des de llavors. Europa, Espanya i Catalunya han canviat profundament. La guerra freda i el bloc soviètic són història. També han canviat les mentalitats, tot i que les de certs sectors semblen ancorades a l'època del comte-duc d'Olivares. En tot cas, som aquí disposats a votar un altre cop, en unes eleccions formalment autonòmiques que -s'accepti o no- són una altra cosa. Aquests comicis intenten preguntar el que s'hauria d'haver preguntat en un referèndum oficial i pactat a l'estil del que els escocesos van celebrar d'acord amb el Govern britànic. Les negatives del Govern de Rajoy a escoltar ens han portat a un referèndum per la porta del darrere, per triar entre una Catalunya dependent de les ordres de Madrid i un nou Estat català tan interdependent com avui ho són Dinamarca, Holanda o Txèquia.

Aquest diumenge jo votaré sí a la independència, confessió que no estranyarà als que em llegeixen. I, més concretament, votaré Junts pel Sí, perquè penso que és la manera d'assegurar un resultat clar i sòlid que es pugui comprendre arreu del món. Així mateix, sóc del criteri que donar el vot a la llista que encapçala Raül Romeva facilitarà la governabilitat en un moment en què és imprescindible que les institucions combinin eficàcia, ­intel·ligència, audàcia, prudència i una gestió del dia a dia que sàpiga abordar reptes a mitjà termini i prioritats urgents. Si el sobiranisme obté una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, tindrà plena ­legitimitat per obrir la porta a una nova situació que -més tard o més d'hora- haurà de conduir a una negociació d'alt nivell. O és que potser algú pretén empresonar milers de persones? Encara que alguns ho repeteixin en tertúlies de ràdio i tele, un moviment de gent pacífica que vota no té res a veure amb un cop d'Estat.

Si dic el que votaré no és per convèncer ningú. Els lectors d'aquest diari pensen i voten el que volen, com ha de ser. Si ho explico és per subratllar que, malgrat les amenaces i pressions per frenar certs punts de vista, em sento molt lliure per continuar parlant com sempre ho he fet: d'acord amb la meva consciència, amb respecte pel públic i sense creure'm en possessió de cap veritat absoluta. Intento que les meves idees no desfigurin les ­meves actituds, i per això valoro i segueixo col·legues que pensen diferent, per exemple l'estimat Antoni Puigverd. Per cert, lamento que algú que vol passar per periodista seriós -però incapaç de controlar els nervis i el sectarisme- hagi intentat enfrontar-nos des de Twitter, fent llistes de bons i dolents. Com també cal lamentar que Societat Civil Catalana, especialitzada a difamar i mentir sobre el sobiranisme, vulgui representar els catalans de bona fe contraris a la secessió. Ahir mateix, un dels portaveus d'aquest grup feia un article sobre el procés on ­esmentava el partit nazi i la Constitució de Weimar.

Procuro no enganyar-me ni enganyar. Assolir un Estat català independent no és una tasca fàcil i, un cop hi arribem, no tindrem cap país de les meravelles. Cal admetre-ho. Però és completament fals que Catalunya quedarà perduda en els llimbs internacionals i que cauran sobre nosaltres tota mena de desgràcies. La relliscada penosa de Rajoy a Onda Cero sobre la nacio­nalitat espanyola i europea palesa que quan menteixes sense aturador oblides fins i tot la veritat que dius defensar. Si el sobiranisme té prou força política i social, al final, Madrid haurà de negociar: això se sap allà, se sap aquí i se sap a Brussel·les. Això no obstant, en aquests moments, l'unionisme és presoner del pànic i per això veiem el governador del Banc d'Espanya fent el ridícul. En molts discursos per frenar el sí hi ha una immoralitat gens dissimulada: ens avisen de grans catàstrofes els mateixos que insinuen que podrien provocar-les, com a represàlia si marxem.

Parafrasejant una dita famosa, "no és només l'economia, ximples!". Si una part central i molt activa de la societat catalana ha arribat fins aquí és pel dèficit fiscal, però també per respecte a nosaltres mateixos; per la manca d'inversions en infraestructures però també perquè volem deixar de ser ciutadans sota sospita; perquè defensem la immersió lingüística però també perquè hem contribuït a millorar Espanya durant més de cent anys mentre se'ns nega el reconeixement més bàsic; encara avui ni Rajoy ni Sánchez no accepten que Catalunya és una nació. I des de Madrid no ofereixen cap projecte engrescador. Per tot això, i pels meus fills, votaré sí diumenge, responsablement i sense por.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.