Automòbils i fàrmacs

Cau el mite del segon fabricant d’automòbils del món i cau també el mite de la feina ben feta a Alemanya, el país que lidera la Unió Europea i al qual -com veiem cada dia- volen arribar milers de persones que fugen de la terra on han nascut a causa de la guerra, el genocidi, la misèria i l’opressió. Tinc amics alemanys i puc dir que, en general, se senten orgullosos del seu país, sense excessos i sense necessitat de dir-ho sovint. Sigui per l’esperit del protestantisme, sigui perquè s’han dotat d’uns determinats sistemes d’organització, sigui perquè han apostat per invertir en formació o sigui perquè tenen una cultura política que -des del 1945- promou els grans consensos, els alemanys tenen fama ben acreditada de ser tan fiables i responsables com exigents amb ells mateixos i amb els altres. Però ara, de cop i volta, s’esquerda la bona imatge de tot un país a causa del Dieselgate de Volkswagen, un frau de dimensions milionàries que ja ha provocat la dimissió del president d’aquest important grup automobilístic.

Com pot ser que la picaresca hagi penetrat fins el cor del gegant industrial de la primera potència continental? Per què algú o alguns han posat en risc una marca tan valorada? Què pretenien estalviar-se amb aquesta manipulació en el control de les emissions de gasos? Quina mena de complicitats es deuen haver teixit per mantenir aquest engany? La història és digna d’una telesèrie policíaca d’ambients nòrdics. Si això passés a Grècia, Portugal o Espanya, el públic no faria cara de sorpresa. Fins i tot ho trobaria normal a França o Itàlia. Però Alemanya no entrava en el guió.

Aquest cas apareix a les pàgines d’economia, però és també -és sobretot- una notícia política, perquè qüestiona la reputació d’aquells que demanen a la resta d’europeus que no facin trampes. A més, hi ha res més polític que una marca que fa de bandera d'un país? Aquí també els hi van els interessos públics: el land de ­Baixa Saxònia és accionista de Volkswagen.

Aquest escàndol coincideix amb la decisió del Tribunal Suprem espanyol de no exigir indemnitzacions per a les víctimes de la talidomida a la multi­nacional alemanya Grünenthal, que fabricava aquest fàrmac, perquè considera que el delicte ja ha prescrit. El medicament, pensat contra els vòmits de les embarassades, provocava malformacions a les extremitats dels nadons. Els alemanys no sempre ho fan bé: avui parlem d'un frau, ahir d'una incompetència criminal. La dife­rència essencial és com respon cada país a aquesta mena de problemes. Els governs de Franco i de la democràcia van mantenir la venda del fàrmac fins el 1978, tot i que el 1961 se'n va ordenar la retirada. Desgraciadament, els espanyols són els únics afectats que encara no han rebut cap indemnització de l'empresa. No hi ha casualitats.

 

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.