Experiència límit

França és l’Estat de l’Europa occidental amb un nombre més elevat de joves que han marxat del país per unir-se a l’Estat Islàmic, més de cinc-cents. Per intentar frenar aquest degoteig, ara el Govern ha posat en marxa una campanya de vídeos de testimonis fami­liars per contrarestar la propaganda gihadista. D'altra banda, l'Administració Hollande vol incrementar el paper de l'escola en la prevenció de la radicalització religiosa i aquest setembre ha implantat una nova assignatura denominada "ensenyament moral i cívic", que subratlla els valors laics de la República, una mesura que alguns consideren que serà ineficaç. Com es pot plantar cara de manera intel·ligent a una propaganda que està penetrant amb tanta força en els sectors joves?

No ens enganyem: el que està venent l'Estat Islàmic als joves nascuts i crescuts a les societats desenvolupades és una aventura, una experiència límit, per dir-ho amb un llenguatge comercial que ens és molt conegut. Ara tot és una experiència, menjar-se una escopinya, volar en ala delta o seguir el camí del fanatisme. Un viatge, un exotisme, una guerra, una fe indestructible, una èpica i un marti­rologi, en cas de mort: és un pack molt competitiu, gairebé com si parléssim d'un cap de setmana al Pallars Sobirà. Tan competitiu com difícil de desmuntar amb raons que beuen en els valors liberals de les democràcies pluralistes. Justament, el gihadisme es promou com una causa destructora del relativisme inercial que impera en les societats obertes, identifica el mal amb el nostre sistema de vida. Del progrés occidental, dels "infidels", els gihadistes només agafen la tècnica, per posar-la al servei de la seva causa.

El problema de l'Estat francès és el problema d'Europa. Els serveis d'intel·ligència i els cossos policials han de fer la seva feina, sempre que els polítics estiguin a l'altura i no facin partidisme amb aquest assumpte; en aquest sentit, resulten molt interessants -i terribles- les revelacions de Jorge Dezcallar sobre l'actitud del president Aznar davant dels atemptats de l'11 de març del 2004. En un altre país, les explicacions de l'exdirector del CNI provocarien dimis­sions i el fiscal general actuaria; aquí no passarà res de res. Però -tornant al fil- només amb policia no hi ha solució. I què es pot fer?

La seducció de la violència política és un fenomen que va i ve. Durant els anys trenta del segle XX, moltíssims joves europeus van apuntar-se a totalitarismes de tot color, en nom de la revolució, de la raça o de l'imperi. Als anys setanta, la violència va tornar a tenir bona premsa entre alguns joves del Vell Continent -aquest cop eren menys, afortunadament- que volien destruir l'Estat capitalista posant bombes i segrestant. Alguns supervivents d'aquella època ho han confessat més tard: "Ens avorríem".

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.