Solidaritat, no coacció

Vivim temps estranys en què la solidaritat amb un president imputat per posar urnes de cartró és considerada coacció als jutges. Acompanyar pacíficament fins a la porta del tribunal uns polítics demòcrates que han volgut consultar la ciutadania és titllat de pressió per alguns, també per aquells que han fet una relectura creativa de la teoria clàssica de la divisió de poders. Hi ha qui aconsegueix l’art de la ironia sense proposar-s’ho.

Com és possible intentar desfigurar fins a tal punt el significat d’un acte cívic de suport a unes persones que simplement han sigut fidels a l’esperit de la democràcia? Com és possible que retorçar la realitat d’aquesta manera no generi curtcircuits en la ment d’aquells que fan del cinisme un material indispensable de la seva acció partidista? Com és possible que un gest de dignitat es pretengui presentar com un atemptat contra la independència d’unes instàncies que els dos grans partits d’Espanya han intervingut i han magrejat de manera sistemàtica sempre que han pogut, començant pel mateix Tribunal Constitucional?

Vivim, ja dic, temps estranys. Temps en què els demòcrates són perseguits mentre els feixistes poden assenyalar i desitjar una nova guerra civil amb total impunitat. Ahir vam veure el president de Catalunya entrant i sortint del Tribunal Superior de Justícia perquè està imputat per eixamplar la democràcia i buscar una sortida política a un problema real. Artur Mas no va estar sol, molts alcaldes i ciutadans anònims -a més de representants de diversos partits i entitats del país- van voler ser-hi. I ho van fer perquè, més enllà i més ençà d’ideologies o de simpaties personals, una part molt gran de la societat catalana es va sentir també cridada ahir davant la justícia d’aquest Estat que mantenim amb els nostres impostos. El 9 de novembre molts vam votar i ho tornaríem a fer. Aquest Estat espanyol que llueix tanta amnèsia va fer ahir una passa de gegant cap a la veritable desconnexió, que és la que neix en la ment lliure de cadascú. Neix i arrela allí on no poden penetrar ni policies, ni fiscals, ni mecanismes d’urgència, ni suspensions, ni prohibicions. Ni ministres que envien l’adversari al psiquiatre.

Hi ha qui no en té prou d’amenaçar i de portar tres polítics honorables davant dels jutges, hi ha qui -a més- necessita controlar el relat. Però aquesta operació no els serà tan fàcil, perquè vivim una època en què les mentides tenen poc recorregut. Per exemple, avui en dia, tot un cap de govern pot quedar en evidència en una entrevista radiofònica perquè ja no recorda ni les seves pròpies fal·làcies. Afortunadament, no hi ha un únic altaveu, moltes són les mirades i moltes les veus. El que va viure ahir Catalunya va ser una gran jornada de solidaritat i de reivindicació de la democràcia, ni més ni menys.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.