Paco P, país impossible

El recordo amb nitidesa: assegut en un tamboret, en un bar de nom oblidat, amb vestit i corbata, amb un got llarg a la mà, conversant de manera animada amb aquells que llavors érem joves i volíem saber-ho tot. Ell parlava amb agudesa i elegància de política i de literatura, de la València que tant estimava, del Madrid que tan bé coneixia, del país que somiava. L’escoltàvem fascinats, engrescats. Parlo de la capital valenciana dels anys noranta -devia ser una nit dels premis Octubre- i de Francesc de Paula Burguera -Paco P-, escriptor i periodista de Sueca, figura important del valencianisme polític i la cultura expressada en la llengua d’Ausiàs March. Paco Burguera ens ha deixat i això ens fa pensar -un altre cop- en la història que podria haver estat i, finalment, no fou.

Salva Enguix ha escrit en aquest ­diari que Burguera va ser home de reflexió i d’acció política alhora. És ben cert. La batalla per la cultura i la batalla per una democràcia que integrés la diversitat nacional eren una ma­teixa cosa. Paco P -amic del seu convilatà Joan Fuster- va dedicar-se a salvar els mots -poesia i teatre- i després va provar d’articular un valen­cianisme de centredreta, il·lustrat i liberal, capaç de ser assumit per una part de les classes dirigents i mitjanes valencianes. Però no se’n va sortir. Va topar amb el que els marxistes en ­deien “les condicions objectives”. La burgesia catalana no va tenir un duplicat equivalent al sud, però gent com Burguera va imaginar un espai polític que no condemnés el valen­cianisme a la marginalitat. Per fer-ho, va fundar partits i, fins i tot, va ser diputat al Congrés per la UCD, però aviat es va desenganyar de la voluntat autonomista dels que envoltaven ­Suárez. La coalició Compromís és, avui, un èxit que deu molt a l’obstinat picar pedra de valents com Burguera i altres.

Veig ara -en el jardí amable de la memòria- Paco P somrient i explicant alguna història, amb un sentit de l’humor elèctric, fent un trago de whisky i suggerint idees amb una passió moderada pel tel de la ironia. Ell era la València civilitzada, la que volia trobar camins de convivència en el marc estatal sense convertir-se en la sucursal ni la platja de ningú. Ell era també la constatació amarga que el País Valencià havia triat un pla que ho deixava tot en mans de polítics que només volien fer carrera a Madrid. Ho va explicar en un llibre desencantat que cal rellegir ara: És més senzill, encara: digueu-li Espanya, meditació adolorida i realista sobre un país a mig fer, unes elits dimissionàries i una identitat menyspreada. Paco P sabia, per exemple, que oblidar el corredor mediterrani no és una casualitat sinó el resultat d’una determinada idea del poder. Com el fet que Raimon fos -fins fa poc- vetat i si­lenciat per les institucions de la seva terra.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.