De Gaziel a KRLS

El nou president de la Generalitat tenia dos anys quan –l’any 1964– va morir el periodista i escriptor Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim Gaziel. Carles Puigdemont –que és periodista de professió– també té el que seria una mena de pseudònim, ­vinculat a les xarxes socials: el nom d’usuari del seu compte personal de Twitter és @KRLS. Per què uneixo el qui va ser gran director de La Vanguardia i el nou Molt Honorable? Puigdemont va voler tancar el seu discurs de presa de possessió, dimarts al vespre, amb una cita de Gaziel, concretament amb la frase “sóc fal·lible però insubornable”, que és tot un propòsit d’actuació per a uns temps que no ­semblen fàcils. És una frase que, com va recordar l’actual director d’aquest diari, va aparèixer en un article del setembre del 1934.

Conec poc el nou president, però em consta que va descobrir la prosa de Gaziel fa més de trenta-cinc anys, una passió literària que comparteixo. Els darrers temps, s’han recuperat i reeditat alguns títols de l’autor de Sant Feliu de Guíxols, però fa uns anys érem quatre bojos –amb el professor Manuel Llanas al capdavant– els que cercàvem les seves obres en llibreries de vell, enmig d’una indiferència clamorosa, com passa encara amb d’altres figures de la nostra cultura. Per cert, Puig­demont va ser un dels responsables a Girona del desaparegut Grup Gaziel de Periodistes, una iniciativa que –temps era temps– vam tirar endavant una colla de gent que volia canviar algunes inèrcies dins del gremi.

Més d’un s’ha sorprès que algú que és independentista des de jove tingui com a referent un escriptor que no es va de­clarar mai separatista i que va advocar per la moderació quan tothom es radicalit­zava. A mi, en canvi, la cita de Puigdemont em va semblar perfectament congruent. Perquè Agustí Calvet ha estat un dels homes que més afinadament ha pensat sobre Catalunya i els catalans, un observador ­honest i lúcid de la història, que va ser capaç de revisar durant la postguerra moltes de les coses que havia escrit durant els dies vertiginosos de la II República. Es pensi el que es pensi ­sobre les relacions Catalunya-Espanya, Gaziel és un pensador d’obligada lectura, que ens posa davant del mirall.

Hi ha molts Gaziels i tots mereixen atenció: el Gaziel que demana una República de tothom i saluda el nou règim amb lleialtat, el Gaziel que critica Cambó i Companys, el Gaziel que fa el relat exacte i sever del 6 d’octubre del 1934, el Gaziel que avisa de la Guerra Civil i el Gaziel descarnadament desenganyat dels anys quaranta i cinquanta, sense oblidar el Gaziel jove de les cròniques de la Gran Guerra. Però Gaziel no va ser només un espectador. Fa poc, a les pàgines de Cultura, vam donar notícia de les cartes inèdites que proven que també hi ha un Agustí Calvet que va fer de mitjancer entre el Govern de la República i el Govern Companys, amb motiu de la crisi provocada per la llei de Contractes de Conreu.

Amb tot, és una obvietat que el món dels anys trenta i el d’avui tenen poc a veure, encara que els fantasmes del passat tendeixen a fer-se presents per generar analogies incòmodes. De Calvet a Puigdemont. La comparació en termes socials, culturals, polítics i tecnològics entre la vida que va viure Gaziel i la que viu KRLS exigeix el bisturí. El factor principal que separa ambdues èpoques és el pes de la ­violència en la resolució dels conflictes i en la idea mateixa del fet polític. Travessada per violències d’una duresa espaordidora, l’experiència dels coetanis de ­Gaziel tendia al pessimisme i, a voltes, el fatalisme. El ciutadà Calvet era un supervivent que va veure enderrocades les seves nobles idees per la realpolitik de la guerra freda, el drama insuportable d’un franquisme apuntalat per les democràcies que ell admirava.

En canvi, els coetanis del ciutadà Puigdemont hem nascut en una època de creixement, optimisme i benestar. Els babyboomers d’aquesta Europa privi­legiada –també els de l’Espanya del desarrollismo– no hem conegut les guerres ni les misèries dels nostres pares i avis, hem constatat l’acceleració d’un món globalitzat, hem macerat la nostra mentalitat en el relativisme postmodern, hem assistit a la caiguda del comunisme i a l’emergència del totalitarisme gihadista, hem arribat a l’edat adulta vigilant que no ens mati la sida quan ens pensàvem que ens destruiria la bomba nuclear, hem aterrat en la crisi econòmica, i hem arribat a la conclusió que cal donar contingut nou a velles paraules. Les nostres perplexitats no provenen només del fracàs de les utopies sinó de la necessitat de pensar d’una altra manera.

Un cop ens adonem que la vida de Gaziel i la de KRLS són com de dos planetes diferents, podríem cantar victòria i celebrar que el progrés ens ha fet una mica millors, malgrat tot. Però hi ha problemes que perduren, que semblen impermeables i que vinculen el passat i el present de forma diabòlica. Què ha de ser Catalunya? És possible que la democràcia resolgui el que només la democràcia pot desencallar? Sabrem ser intel·ligents quan més ens cal?

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.