El vestit i les idees

Ara parlem molt de com vesteixen els diputats i els polítics en general. Fa uns anys, a Catalunya, vam dedicar pàgines i minuts a un conseller en cap que va decidir no portar corbata, un gest que avui forma part de la normalitat. La velocitat de la moda fa que la transgressió d’ahir sigui ràpidament superada per la transgressió d’avui: les rastes del diputat Rodríguez fan que la cua d’Iglesias sigui una cosa gairebé de castes. Els diputats –a diferència dels cambrers, dels treballadors de banca, dels policies o del personal sanitari– poden vestir com vulguin, la qual cosa és un privilegi. Hi ha oficis que no permeten portar rastes o ensenyar tatuatges. A vegades, aquesta llibertat dels nostres polítics produeix imatges xocants: penso en aquell líder que va visitar una empresa amb pantalons curts i camisa d’estiuejant, envoltat de directius i empleats amb vestit fosc i corbata.

La política és també representació. Cadascú fa un paper. Tant el que porta americana i corbata com el que exhibeix una samarreta amb un lema reivindicatiu i tres arracades al nas. És un joc. Ara domina la tesi segons la qual és bo que els parlaments reflecteixin la diversitat estètica de la so­cietat. No seré jo qui ho negui, però recordaré que la vida real, la que passa fora de les institucions, tendeix a ser més grisa i menys contrastada que les fotos que es fan aquests dies al Par­lament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. L’oportunitat i les ganes de teatralització de l’home del carrer diria que són menors que les de ses senyo­ries.

Amb tot, el fet de debatre sobre aquest afer indica irònicament que no parlem gaire del que veritablement vesteix un polític: les idees i els projectes. Què separa realment les op­cions que avui aspiren a tenir el govern d’Espanya? Quina idea-força té Sánchez que li permet veure’s en el lloc de Rajoy? Què hi ha en el programa de Podem que sigui incompatible amb el del PSOE? Són de debò noves les propostes de C’s? Quin concepte de l’administració es desprèn del programa dels partits emergents que ens faci afirmar que són lluny dels instal·lats? D’això se’n parla molt menys. Churchill era un home sota un barret i amb un cigar havà a les mans però, sobretot, era el líder que va plantar cara a Hitler amb unes idees i una actitud que van sintonitzar amb la seva societat i amb el seu temps. Es podria dir el mateix de Kennedy, de Mandela, de Havel i d’alguns més. Són figures que cuidaven molt la seva posada en escena però encara cuidaven més les seves paraules i la relació entre aquestes i els fets.

Tornem-hi: la política exigeix representació però també un guió. Aquest pot ser original i d’alt nivell o un paper prescindible i copiat amb desgana per sortir del pas. Amb corbata o amb dessuadora, espero que qui legisli i governi no sigui només un maniquí.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.