Dos tipus de patriotes

Hi ha moltes maneres d’interpretar el bloqueig institucional que complica la investidura d’un nou cap de govern a Espanya. La meva proposta és que observeu aquesta situació com una batalla entre espanyolistes intel·ligents i espanyolistes clàssics o intransigents, atès que el plet català forma part del nucli de discussió de les forcesque tenen a les seves mans la governabilitat.

Pablo Iglesias –que s’ha definit a ell mateix com a patriota espanyol- pensa que la millor manera de defensar la unitat d’Espanya és assajar una certa flexibilitat (retòrica o real, ja es veurà) davant del sobiranisme català i la resta del que a Madrid qualifiquen de “nacionalismes perifèrics”. És obvi que el líder de Podem no vol la secessió de Catalunya però també és conscient que les velles fórmules aplicades per sufocar el creixement de la idea independentista tendeixen a provocar l’efecte contrari al que es pretén. Que això impliqui un federalisme més consistent que el del PSOE o que inclogui un referèndum a l’escocesa són –de moment- promeses que generen tanta incredulitat en molts catalans com les que antany havia anunciat el socialisme oficial. Els candidats de En Comú Podem han venut aquesta carta amb una alegria que ha estat ràpidament corregida per la realitat: no hi haurà grup propi dels comuns al Congrés però se’ls premiaria –arribat el cas- amb un Ministeri de la Plurinacionalitat.

Rajoy, Sánchez i el català Rivera també són patriotes espanyols però sense sortir-se del guió típic que preveu la derrota dels secessionistes, mitjançant l’acció combinada del TC, de la Fiscalia General, de l’ofec econòmic de la Generalitat, i del bombardeig de certs mitjans de comunicació. Guerra, jacobí meridional que parla amb la claredat de qui ja ho ha fet tot, sentencia que només veu dues opcions: o un govern del PP en minoria o noves eleccions. Explorar aliances amb un Iglesias que no descarta una consulta sobre el cas català és un moviment que porta el socialisme a una batalla interna de grans proporcions. Els barons del PSOE pensen –com els del PP- que el fet nacional català és una anomalia històrica que ha de ser combatuda (i reduïda a la mínima expressió, com a València) per les polítiques i les lleis de Madrid.

On són les veritables línies vermelles d’uns i d’altres? Caldria no confondre el tacticisme amb la convicció, dubto que Iglesias renunciï a governar si Sánchez no li compra el referèndum. Tot passa ara per Catalunya, però Catalunya, en realitat, pot passar a segon terme. Els patriotes intel·ligents no són suïcides. El recentment traspassat Rubio Llorente va propugnar la celebració d’una consulta oficial sobre Catalunya però també va advertir que no hauria de tenir “un caràcter decisori”. L’espanyol anòmal, l’enemic interior, continua donant massa rèdits al PP i al PSOE com per desmuntar-lo en quatre dies.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.