M’estimes, Periscope?

Fer-se gran és anar sempre per darrere dels invents. Després que Gerard Piqué em descobrís la cosa aquesta del Periscope, vaig adonar-me que els meus fills ho tenien controlat des de feia ­dies, esclar. Envellir és arribar tard a les novetats. Ara ja sé què sentia la meva mare quan em veia programar el vídeo domèstic. El futbolista culer va fer un gran anunci global d’aquesta nova aplicació per a mòbils i molta gent –jo entre ells– s’ha afanyat a baixar-la, moguts per aquella curiositat infantil que desperta tota llaminadura tecnològica. Òbviament, en el cas del vídeo de Piqué, el mitjà és el missatge, i res més, com deia el savi McLuhan, que fliparia a balquena si avui tornés de l’altre món.

Confesso que disposo de Periscope però encara no he passat a la fase activa; vull dir que, de moment, m’he limitat a mirar els vídeos d’altri. Per exemple, vaig sorprendre’m quan vaig veure el bon amic i escriptor Màrius Serra –company en aquestes pàgines– que feia el seu primer Periscope des de dins del cotxe (estacionat, ei!), amb la seva habitual desimboltura. I també em va fer gràcia comprovar que l’apreciat col·lega Tian Riba s’estrenava amb Periscope des de la sala de convidats de TV3, mostrant al món els moments previs al programa on surt cada tarda. Jo encara no he gosat fer el meu bateig a Periscope, tinc molts dubtes. No cal dir que agrairé els consells dels lectors en aquest sentit, reconec la meva desorientació sobre el com i el perquè de la nova meravella.

No he volgut perdre molt de temps remenant els vídeos de Periscope, ­però –per allò que he vist– hi he trobat un excés de moments banals sense cap interès, com la peça d’un noi de Puebla de Zaragoza (Mèxic), que ens explica que s’està fent uns ous ferrats per esmorzar, després de passar pel gimnàs. El xicot ens ensenya la cuina i el saló de casa seva, fins i tot l’interior de la nevera, un paisatge veritablement atractiu; abans d’acomiadar-se, ens convida a visitar-lo. Periscope servirà per convertir en espectacle la cosa més ordinària i habitual del món? No cal que fem preceptiva, la pràctica ens ha superat mil vegades. Si tens cul i Periscope, acabaràs ensenyant el cul a Periscope, és la primera llei de les xarxes socials. Com fa servir la majoria de la gent Facebook? Transforma qualsevol situació privada en un esdeveniment i pregunta si la funció t’agrada. Ara trec a passejar el gos, ara faig un cafè. El gran teatre del no-res. És el món que ens hem donat, inclosa la moralina de Mark Zuckerberg. No me’n queixo pas, només constato.

Per ser just, he d’afegir que, al costat d’una pila de vídeos sense solta ni volta, a Periscope també hi he trobat coses que poden tenir valor do­cumental. Tresors enmig de tones d’userda vicarial. De moment, només miro. Potser algun dia em sumo al ­soroll.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.