L’amor a Podem

Carolina Bescansa ha dit que, a Podem, “ens estimem”. Ho va explicar als passadissos del Congrés dels Diputats, arran del cessament fulminant del secretari d’Organització, Sergio Pascual, per part del líder del partit, Pablo Iglesias. Un, que ha vist amors polítics dels que cremen, no sap què pensar. Hi ha amors que maten –deia la cançó– i hi ha amors que condueixen al cementiri de les ambicions ­aixafades.

La secretària d’Anàlisi Política de la formació emergent admet que hi pot haver “desacords tàctics” entre els seus però afegeix que no són polítics. L’expressió em recorda allò tan antic del “contraste de pareceres”. Els fets, de moment, tenen més de conte gòtic que de novel·la de Barbara Cartland. Si per un desacord tàctic envien el número tres de l’organització a l’infern, no vull pensar què faran quan la discrepància sigui veritablement política, ideològica, de fons. En tot cas, Bescansa vol calmar els ànims de la parròquia: “Nosaltres tenim un avantatge i és que algunes de les persones que formen part de Podem ens coneixem des de fa molts anys, ens estimem, coneixem les nostres trajectòries, hem treballat junts, i amb independència dels desacords o divergències que hi pugui haver entre nosaltres de tàctiques concretes en conjuntures concretes, nosaltres ens estimem”. Estimar-se, vet aquí el secret de la direcció de Podem. Estimar-se molt i des de fa temps. La fuerza del cariño. El que passa és que –segons es veu– uns s’estimen més que d’altres. I, com va dir l’àvia, qui bé t’estima et farà plorar, la qual cosa en versió marxista revolucionària no deixa de ser una invitació a l’autocrítica.

El que va començar amb moltes lectures de Gramsci i Ernesto Laclau ­deriva ràpidament cap al manual d’autoajuda per a crisis de parella. Els camins de la nova política són inescrutables. A l’amic Pascual li han ­aplicat la vella política sense anestèsia, potser perquè valori més l’amor del líder en la seva justa mesura. Davant d’aquesta interessant escena, m’ha passat pel cap una cosa que deia sempre Josep-Lluís Carod-Rovira quan exercia, fa temps, com a cap d’Esquerra Republicana. “Els que militem en un partit no hem de ser tots amics, només ­faltaria”. Carod detestava –i no ho dissimulava gens ni mica– les obligacions i tasques orgàniques, sobretot les reunions eternes amb la militància. El fet de ser tan fred li va costar car.

Amor i política, no només a Podem. Vegeu el que passa amb un regidor del PP a la vila de Palafolls, ofès amb ­Xavier García-Albiol perquè li havia retret uns comentaris masclistes sobre l’alcaldessa Ada Colau. El regidor popular se sent menyspreat pel seu cap de files: “L’he ajudat molt a Badalona, el meu tiet fregava la seu i ne­tejava les banderes”. Més fort que l’amor és el desamor, en política. Els trànsfugues ens ho recorden sovint.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.