04 abr 2016 Comicis que fan por
Si la situació a Madrid acaba desembocant en noves eleccions generals, els partits sobiranistes patiran de manera especial. En primer lloc, perquè es tornarà a fer visible la dura competència entre Convergència i Esquerra; en segon lloc, perquè la campanya repercutirà –es vulgui o no- en la dinàmica interna del grup parlamentari de Junts pel Sí i en el dia a dia del Govern Puigdemont; en tercer lloc, perquè la convocatòria d’uns eventuals nous comicis agafaria els convergents preparant el congrés de la refundació i enmig d’un debat que tendeix a la dissonància; en quart lloc, perquè les tensions dins de l’Assemblea Nacional Catalana no contribueixen al millor estat d’ànim davant d’un repte d’aquesta mena; i en cinquè lloc, perquè l’agenda general espanyola i diversos factors afavoreixen el creixement del conglomerat dels Comuns com a opció més votada a Catalunya, en detriment de totes les sigles independentistes.
L’embolic de la política espanyola actua com un accelerador de les contradiccions dins del bloc independentista i, sobretot, com un amplificador de la seva feblesa principal, que és la manca d’un veritable comandament del procés amb capacitat per fer el que és indispensable en tota empresa política: adaptar les respostes a les circumstàncies. Tot el que ha passat a partir del 27-S –excepte el pas al costat de Mas- posa de manifest una incapacitat preocupant per operar amb flexibilitat. El denominat full de ruta adoptat com a dogma, els 18 mesos com a mite i la gesticulació promoguda pels cupaires han esdevingut cotilles que impedeixen una relectura estratègica que mantingui el mandat democràtic obtingut sense negar que cal més temps i més suport electoral per arribar a la meta marcada. Certs discursos oficials semblen escrits sense tenir en compte que la majoria independentista és afeblida constantment des de dins per una minoria que viu de la retòrica de la desobediència i de projectar la sospita sobre els socis majoritaris. La votació dels nous pressupostos ens dirà si hi ha encara recorregut o ja hem tocat fons.
Més enllà dels partits, la convocatòria de noves eleccions al Congrés i al Senat posaria a prova la moral dels sectors socials que fins ara s’han implicat amb més constància en el projecte de la independència. No descobreixo res de nou si subratllo que les batusses entre Junts pel Sí i la CUP fabriquen dosis altes de desànim i cansament entre les bases del procés. Això tendeix a generalitzar-se. Fa pocs dies, l’alcalde d’un poble molt petit d’una comarca on la independència guanyaria per golejada em confessava el seu malestar profund “per tot el que està passant a Barcelona, començant per l’actitud de certs nous càrrecs”. Un desinflament de la ciutadania que més ha desconnectat mentalment podria traduir-se en un creixement de l’abstenció del camp sobiranista.