Trampes a balquena

Els papers de Panamà il·lustren aquell funcionament del món que tothom creu saber i pocs poden demostrar. Diguem-ho d’una altra manera: es tracta d’informació que permet considerar útil el principi de sospita sobre uns poderosos i uns famosos que tenen a l’abast la possibilitat d’organitzar la seva supervivència alegre a partir d’unes regles de joc que no són les de la gent normal, sotmesa a uns controls que ens fan virtuosos a la força, en la mesura que posen molt complicada la mena de delictes que ells –certs membres de les elits– ­poden cometre amb una inèrcia i tranquil·litat espectaculars. En ells, el delicte només és una forma de productivitat –diguem-ne– heterodoxa i creativa.

Fins aquí res de nou. El que ara cal observar és com es transforma l’escàndol en responsabilitat. Els papers de Panamà tindran un impacte desigual sobre la realitat, encara que el periodisme unifiqui en un únic gran relat personatges, actes i circumstàncies d’una gran diversitat. La dimissió del primer ministre d’Islàndia no ens hauria de conduir a un excés d’optimisme sobre l’efectivitat immediata de l’exorcisme mediàtic, que esdevé una mena de justícia exprés sense intervenció dels tribunals.

El periodisme tendeix a presentar els noms que surten als papers del despatx Mossack Fonseca una mica com figures d’un pessebre global, i ­això trenca la llei del periodisme –com ho van fer els documents difosos per Wikileaks– que subratlla la singularitat de cada història. Les peripècies i excuses dels personatges rellevants del món de la política, l’empresa, l’esport i la cultura que formen part d’aquest retaule queden diluïdes –per bé i per mal– dins del magma. Repeteixo: el mandatari islandès actua com a excepció i boc expiatori d’una faula on l’excés de notables desdibuixa l’interès. Les trampes a balquena adquireixen un aspecte irreal, saturen la recepció del missatge i ens allunyen de la curiositat. El pe­riodisme defineix aquí una causa general, però nosaltres comprenem millor quan ens podem apropar a cada tripijoc com si fos el gran fet del dia. Les trampes dels uns relativitzen –potser– les trampes dels altres.

La majoria dels notables que apareixen als papers de Panamà neguen l’evidència. El periodisme passarà el testimoni als inspectors d’Hisenda i, aleshores, sabrem fins a quin punt els governs contemporanis són o no els mecànics cecs d’uns estats que, entre d’altres funcions, es dediquen a as­segurar que les empreses nacionals obtinguin contractes suculents en llocs com, per exemple, Panamà. Si les ­raons d’Estat poden esborrar un país de la llista de paradisos fiscals, resulta desconcertant posar eficients funcionaris a perseguir allò que es va decretar que no havia existit mai. Panamà era un no-lloc i ara cal tornar-lo a enganxar a l’àlbum del costat fosc.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.