Autogols i llengües

Sóc crític amb el manifest impulsat pel Grup Koiné, per raons d’oportunitat política i per aspectes de contingut. Respecto molts dels que han signat aquest paper, però considero que la llengua –des del punt de vista polític- és un assumpte massa important per deixar-lo en mans exclusives de filòlegs i sociolingüistes, de la mateixa manera que l’ús de l’energia nuclear no és un assumpte només de físics i enginyers. El camp de les decisions polítiques respon a lògiques no acadèmiques: a partir del coneixement de la realitat, el polític intenta una síntesi d’interessos molt delicada.

És inoportú i contraproduent obrir el meló de les polítiques lingüístiques justament quan l’independentisme necessita més vots, més temps i més unitat política. Enmig del torcebraç amb els poders de l’Estat, és d’una gran miopia política posar-se a discutir si hi haurà una llengua o dues amb caràcter oficial. Aquesta relliscada s’inclou dins d’un problema que ja he apuntat: intentar fer alhora la desconnexió i un procés constituent (on tocaria parlar de llengua i de mil coses més) és un error estratègic que degenera en autogols i soroll. I això no ajuda a augmentar el suport a la independència. “Mai serà el moment de parlar de llengua!”, s’exclamen irritats alguns. A aquests els demano que surtin de la seva quadrícula i observin les dificultats del procés sobiranista en el seu conjunt.

L’objectiu dels impulsors del manifest és, sobretot, advertir de certs perills, el principal dels quals és una futura Catalunya que, a efectes lingüístics, fos com Irlanda o Andorra, on el català podria acabar sent folklòric. Puc compartir aquesta inquietud, però no la nostàlgia que destil·la el paper per un país que no tornarà, ni la valoració negativa que es fa dels resultats de la normalització. Per exemple, hi ha una dada molt rellevant: un 15% de persones que tenen el castellà com a primera llengua assumeixen el català com a llengua pròpia. D’altra banda, parlar de la immigració com de “colonització lingüística” (encara que s’hi afegeixi el concepte “instrument involuntari) indica que alguns han oblidat les premisses del catalanisme reformulat després de la Guerra Civil. El PSUC, Pujol, Candel i el PSC van definir molt bé el terreny de joc.

Òbviament, la darrera immigració, la deslocalització cultural, la globalització i les noves tecnologies obliguen a revisar antigues certeses, però sense carregar-nos mai els consensos que han conjurat la divisió ètnica. Alguns –des del centralisme i l’unitarisme- han aprofitat el manifest per deixar anar el seu odi obsessiu contra el nacionalisme català, com Morán. A ell i a d’altres cal recordar-los que l’únic feixisme i racisme que hem conegut els catalans és el que va fomentar el franquisme durant quaranta anys de dictadura. Les mentides miserables no deixen de ser-ho encara que es repeteixin cada setmana.

 

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.