28 abr 2016 El circ dels intransigents
Si avui es recuperen les declaracions que diversos polítics i periodistes van fer des de Madrid sobre la situació catalana abans que Artur Mas fes un pas al costat i s’apliquen al panorama espanyol, el somriure és inevitable. Es donaven lliçons de responsabilitat a balquena perquè estava cantada la repetició de les eleccions catalanes. Serveixi com a exemple el que deia Antonio Hernando, portaveu del PSOE al Congrés dels Diputats: “Mas ha fracassat i ha posat en ridícul la Generalitat. Si hi ha noves eleccions, ell és el responsable”. Aquí, però, en el darrer minut es va trobar una solució per no haver de passar la pilota als electors. La política –malgrat la fatiga- va acabar funcionant i es va formar govern.
Ara, que ja sabem que els comicis espanyols s’hauran de repetir, què es dirà de figures com Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera? És obvi que tots quatre han fracassat estrepitosament, tots quatre han posat en ridícul les institucions espanyoles i tots quatre són responsables –cadascú en la proporció que li toqui- del que The New York Times ha qualificat de “circ”. En d’altres democràcies més assentades, Rajoy i Sánchez presentarien la seva dimissió i serien substituïts per dirigents que puguin transmetre credibilitat.
Efectivament, a dia d’avui, la política de Madrid és un circ d’intransigents bloquejats per una incapacitat patològica per mirar més enllà dels interessos de part i la tàctica a curt termini. Uns intransigents que apareixen com a cínics i fanàtics a la vegada: cínics en tant que promotors de gesticulacions pactistes que eren buides de tota voluntat real; fanàtics en tant que practicants d’una exclusió de l’altre que fa impossible el diàleg, tendència aquesta que –com sabem molt bé els catalans- fa que els conflictes polítics més importants s’enquistin o passin a mans dels jutges. Des de Madrid es deia –i encara es diu- que el sobiranisme ha creat un frontisme que impedeix el normal funcionament de la vida pública a Catalunya. La realitat és que el veritable frontisme, el que fa estèril tot el que toca, és el frontisme que enverina les relacions entre els quatre partits principals d’àmbit estatal, els vells i els nous. D’aquest frontisme també se’n pot dir “guerracivilismo” i és una forma particular d’antipolítica que sempre torna.
Els mesos que han passat des de les eleccions del 20-D fins ara han servit per observar algunes coses. Primera: hem comprovat que els líders de la suposada nova política tenen tics idèntics als líders dels partits tradicionals, que la seva concepció del poder i de l’interès general no és gaire diferent del que expressen aquells que gestionen organitzacions amb una llarga història. Segona: hem comprovat que els discursos de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera tendeixen a tractar la ciutadania com un menor d’edat a qui cal explicar faules de tot a cent, amb unes simplificacions paternalistes que són inadmissibles des del punt de vista intel·lectual i cívic. I tercera: hem comprovat que la cultura política espanyola no està preparada per jugar més enllà del bipartidisme forjat a partir del 1977, sobretot perquè tot l’Estat democràtic basa la seva estabilitat en un repartiment tàcit entre dos marques polítiques i els seus lleials servidors; dit d’una altra manera, el poder dur no accepta fàcilment un nou equilibri a quatre perquè això implicaria que uns han de cedir control, privilegis i influència a d’altres. L’alternança PP-PSOE es produïa sense qüestionar determinades inèrcies en les zones més sensibles de l’Estat i les seves ramificacions.
El sistema polític del 78 pateix una crisi greu i necessita ser reparat. El fracàs per constituir una majoria governamental després de les darreres generals ens diu que aquesta crisi és més profunda que no sembla, amplificada per uns lideratges inconsistents i la manca d’un projecte de país que –tot partint del realisme més sincer- pugui cohesionar i engrescar. Mentre el PP i el PSOE són presoners d’un professionalisme polític desgastat pel conservadorisme i l’endogàmia de les cúpules partidistes, Podem i C’s han deixat clar que la promesa d’una reconciliació amb la política no es pot traduir en trucs copiats als mateixos que s’aspira a vèncer i substituir. Iglesias i Rivera han envellit ràpidament durant aquests mesos de sainet negociador, han perdut aquella suposada frescor que, segons es deia, els distingia de Sánchez i Rajoy. Els discursos dels emergents recorden avui el so de llauna rovellada dels discursos dels instal·lats.
El circ polític de Madrid és ara un problema també per al conjunt d’Europa. Els comicis del 26 de juny es faran precedits d’una campanya dominada pels retrets i les coartades del supervivent, un espectacle de previsible vol gallinaci amanit amb excuses de mal pagador, disculpes condescendents i els nervis poc dissimulats de les elits que volien una sortida per la porta del darrere. Els moments surrealistes de la política catalana –certament intensos- han estat superats per les escenes grotesques de la política espanyola.