Si ets ric, tranquil

M’havia promès no escriure mai més sobre mascotes, sobre els que titllen de nazis la gent que demana votar i sobre l’incivisme a Barcelona. Tot ja està dit al respecte, em sembla. Però Francesc Canosa, emissor d’idees inesperades, m’obliga a trencar la promesa en proposar -des de l’Ara– una Fira de l’Incivisme a la capital catalana, a l’estil d’altres fires com Construmat o Alimentaria, que té lloc aquests dies. El cronista de Ponent veu aquest esdeveniment com una trobada de tots els professionals del ram “autòctons i estrangers exercint lliurement”. Per què no? Arriba un dia en què –com diuen els gurus que volen resoldre’t la vida- has de convertir les teves desgràcies en èxits. Siguem la ciutat dels cafres, però siguem-ho amb el màxim de rigor i professionalitat. No ens limitem a la cosa amateur de copular en una estació de metro una nit primaveral: investiguem, innovem, siguem punt de referència i, sobretot, creem una marca ben forta en aquest sector, no fos cas que perdéssim –per exemple- el turisme de borratxera per causa (paradoxalment) de la permissivitat del nostre pessebre. Amb tanta absència de límits. comença a ser avorrit beure, cridar, pixar i vomitar pels carrers del Gòtic, l’Eixample i Gràcia. Si enaltim l’idiotesa, que sigui treballant-nos la plusvàlua, com toca.

Portat per l’entusiasme que em genera la creativitat comercial del col·lega Canosa, m’adono que m’està sortint una columna massa sarcàstica. Semblarà que sóc d’aquells que pensen que l’incivisme és un problema que mereix atenció i solucions. Això és perillós. Perquè hi ha caps pensants que consideren que parlar d’incivisme és un hàbit conservador (reaccionari, volen dir) i una estratègia de la dreta maligna per demonitzar un govern municipal d’esquerres i simpàtic. Sostenen, aquests oracles, que el focus mediàtic sobre l’incivisme és també un tic petitburgès de tietes convergents que no comprenen el signe dels temps i de botiguers que enyoren la mà dura. Incivisme? Digueu-ne creativitat, rucs, i admireu com flueix la vida (i el pixum).

La realitat –empírica, material i concreta- és que l’incivisme és un problema important que castiga la majoria social que no pot blindar-se en els barris rics, la majoria que empra els transports públics, la majoria que no es pot pagar seguretat privada, la majoria que no té escapatòria davant del bèstia de torn. Les classes populars –per dir-ho amb el lèxic preferit dels que governen Barcelona- són les que pateixen l’incivisme. Per això afirmo que perseguir, denunciar i castigar els incívics és un exercici de progressisme militant. I no fer-ho, en canvi, és estar lluny de la gent, ser cínic i treballar-se l’aplaudiment del mandarí progre que escriu des de l’Upper Diagonal, lloc on –per cert- la selva incívica no acostuma a arribar.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.