ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La no-campanya i els zombis
3907
post-template-default,single,single-post,postid-3907,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 mai 2016 La no-campanya i els zombis

La política democràtica necessita una dosi determinada de teatre però no totes les representacions són de la mateixa qualitat. Hi ha funcions d’alt nivell al costat de funcions xarones i avorrides. La campanya que precedirà les eleccions espanyoles del 26 de juny té tots els números per ser teatre dolent, gastat i sense gaire públic. Els principals candidats que hi concorren han esdevingut una mena de zombis, i no és només una metàfora. El zombi és un mort que torna a la vida gràcies a la bruixeria. Els moviments del zombi són mecànics i maldestres, fan por, fan riure i fan fàstic. El zombi és un cadàver que camina, no acostuma a parlar i emet sons estranys, és una amenaça per a la bona gent. La capacitat de destrucció dels zombis és considerable.

I què pot fer un zombi per no semblar zombi? Vet aquí el repte de figures tan il·lustres com Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera. No voldria ser el cap de campanya d’aquests senyors, perquè els spin-doctors de torn hauran d’arremangar-se i no en tindran prou amb aplicar el manual de sempre. Aquesta vegada els comicis exigeixen un tipus de talent que no abunda en la política dels nostres dies i de les nostres contrades: el talent per rectificar sense semblar un cara-girat, el talent per canviar de perspectiva sense moure’t de posició, el talent per ser sincer sense ser el campió de l’autenticitat prefabricada. Aquest talent es resumeix en una operació: adaptar-se al nou context sense desdibuixar-se. Perquè és obvi que els candidats hauran de baixar a l’arena havent assumit una sèrie de correccions, altrament no serien professionals de la política o –per dir-ho clarament- serien uns imbècils.

Adaptar-se a un nou clima d’opinió i corregir és la clau de tot plegat. Però, ¿què corregiran els partits principals? Els projectes? Els programes? Els missatges? El PP i el PSOE no tenen altre projecte que continuar amb la dinàmica bipartidista instaurada des de la transició; C’s té el projecte d’esdevenir la peça clau indispensable per fer qualsevol govern a Madrid, en substitució de nacionalistes catalans i bascos; i Podem té el projecte de reduir el PSOE a la mínima expressió per esdevenir el partit gran de l’esquerra. Com ja hem dit altres vegades, cap d’aquestes quatre formacions té un veritable projecte d’Espanya, original i ambiciós, capaç de provocar il·lusió entre la ciutadania. Són els projectes particulars de patriotes espanyols amb més patriotisme de partit que de l’altre, ni més ni menys.

Pel que fa als programes electorals, sembla de sentit comú que no hi hagi modificacions dels papers que van redactar-se per atreure el vot el passat mes de desembre. Les prioritats i mesures que van anunciar-se fa sis mesos encara deuen ser vigents, no hi ha hagut cap transformació de fons –en la vida econòmica i social- que exigeixi una reescriptura del que llavors va donar-se per bo. El que ha canviat de debò és l’ambient polític: els electors estan descontents, els candidats s’han desgastat, les institucions han perdut prestigi i els discursos sonen més buits que mai. Això ens porta als missatges electorals. És per aquí on els equips de campanya poden intentar fugir de la maledicció dels zombis. Els projectes i els programes són iguals que abans del 20-D però els missatges haurien de ser diferents per ser una mica creïbles. Perquè la política espanyola ha tocat fons, ha fracassat, ha demostrat que no sap sortir del laberint sense tornar la pilota als electors. Uns missatges nous podrien incorporar humilitat, sentit del ridícul, modèstia, capacitat d’escoltar i –potser- una mica de grandesa i generositat. Els missatges de la nova campanya haurien de demostrar en tot moment que els líders que han estat incapaços de fer acords canvien d’actitud, més enllà de l’oportunisme. No amb retòrica barata que maquilli els retrets al rival, sinó amb el respecte que es mereix el ciutadà exhaust davant del qual s’ha escenificat una obra que barreja sectarisme, incompetència i tacticisme com no s’havia vist des de feia temps a la Unió Europea. Les declaracions de Rajoy sobre la mandra que li fan els debats electorals i la manera com el PSC ha liquidat les primàries abans de celebrar-les són senyals que no alimenten l’optimisme.

Thomas Macaulay, que va ser un polític whig de gran intel·ligència, va escriure que “una època de reformes és sempre fecunda en impostors”. L’Estat espanyol necessita reformes a fons (més enllà de la crisi pels casos de corrupció sistèmica) la qual cosa convida  a l’art de la impostura. En totes les seves formes. Conceptes com nova i vella política s’han oxidat a la velocitat de la llum i gestos que semblaven regeneradors han desembocat en un magma confús per a consum de creients. Darrere dels zombis, els prestidigitadors de la irresponsabilitat analitzen enquestes que els permetin trobar la melodia perduda. Però la màgia no té res a fer si –durant quatre mesos- has ensenyat el cul arrugat de les teves promeses.

Vindran els zombis i ballarem amb els vampirs. La no-campanya no serà apta per a persones amb molta memòria.

 

Etiquetes: