De les places a les urnes

Aviat farà cinc anys del sorgiment del 15-M o moviment dels indignats. El producte polític principal d’aquell episodi és un nou partit d’àmbit estatal, Podem, així com l’entrada en escena d’un nou líder, Pablo Iglesias. A Catalunya, aquell esdeveniment va anar-se decantant, sobretot, en la reconfiguració de l’esquerra al voltant dels comuns, el canvi de govern a l’Ajuntament de Barcelona i la consolidació d’Ada Colau com a líder d’un bloc que malda per substituir el PSC en el mapa de partits i l’independentis­me en el mercat dels projectes mobilitzadors. Ni Podem ni els comuns volen ser complement del socialisme oficial (el paper habitual d’IU i d’ICV durant anys) perquè la seva meta és rellevar una so­cialdemocràcia esquerdada i desacreditada. Tampoc no volen ser –atenció– la crossa de l’independentisme d’esquerres, la qual cosa inquieta ERC, que vol créixer pescant en aquests àmbits, on també es belluga la CUP.

La víctima principal del 15-M no va ser la dreta sinó el reformisme socialdemòcrata. El ministre Rubalcaba se’n va adonar en el primer minut però no podia fer-hi res. La distància entre el que feien i el que deien els governants socialistes –recordeu Zapatero i la seva negació infantil de la realitat– va contribuir de manera enorme a transformar el malestar per la crisi econòmica en una protesta marcada per tres factors: la mutació generacional, la nova tecnologia comunicacional i el trencament de certs consensos forjats durant la transició. En un llibre editat el juliol del 2011 sota la coordinació de l’ara diputat d’En Comú Podem Raimundo Viejo – Les raons dels indignats–, un llavors desconegut Íñigo Errejón escrivia que “l’aparició del terme poble per anomenar el ‘nosaltres’ dels indignats assenyala, sens dubte, no la reivindicació sinó l’inici de la construcció d’un interès general –una voluntat col·lectiva gramsciana– de canvi”. De la classe treballadora al poble, nacionalisme espanyol crític amb les elits i passat pel po­pulisme llatinoamericà. Igle­sias –recordeu-ho– es defineix com a patriota espanyol i tracta amb especial cura militars, policies, jutges i funcionaris de tota mena.

Qui acabaria sent el número dos de Podem va entendre ràpidament que tot aquell magma de contestació al carrer només tindria aprofitament polític si la seva indispensable articulació orgànica era flexible – líquida, dirien els lectors de Bauman– i fugia del lèxic i els motllos de l’esquerra comunista i extraparlamentària de sempre. Tocava ser ambigus per no ser testimonials i sumar. Per això advertia del perill que la revolta –satisfeta d’ella mateixa i del seu teatre espontani– no donés pas a cap eina eficaç de transformació de la correlació de forces existents: “D’una banda, si les seves interpel·lacions s’amplien sense fi, seran tan atractives com buides. D’altra banda, una concreció ideològica rígida dels seus continguts retornarà la indignació als reduïts cercles de l’esquerra rupturista. Entre els abismes de la dissolució i la marginalització hi ha la possibilitat que el moviment sigui radical i majoritari”. Errejón estava anticipant Podem, esclar. Un Podem radical i majoritari?

Després de les eleccions europees del 2014, el programa de Podem va anar diluint el radicalisme, davant de la sorpresa del més ingenus i dels que enyoraven les frases poètiques i utòpiques redactades a les places. Podem aspira a ser majoritari però no té cap interès a ser radical, més enllà de la cua del seu líder. Contràriament al que podria semblar, el recent acord electoral amb IU no representa una radicalització de Podem sinó la plasmació pragmàtica d’una tàctica que té per objectiu multiplicar els sufragis i avançar el PSOE el 26-J. Una prova eloqüent que Iglesias vol fer reformes importants però lluny de mites rupturistes que no li permetrien arribar al govern és l’oblit dels postulats republicans. Ho tenim escrit des de fa temps: la missió de Podem és esdevenir el nou PSOE, amb noves cares i nous accents, fer un reset sense ensurts i construir el relat de la post-transició.

El vídeo falsament casolà d’Iglesias i Garzón gravat a la Puerta del Sol vol activar la nostàlgia per un moment presidit per un lema molt contundent: “No ens representen”. La nostàlgia d’una èpica que barrejava ressons de postal llibertària amb l’emprenyament apolític d’unes classes mitjanes empobrides de cop i volta. Nostàlgia de la revolució que gairebé ningú volia fer. A Madrid, com a la plaça de Catalunya de Barcelona, els discursos dominants fa cinc anys eren de crítica indiscriminada als polítics, amanit tot amb expressions que apel·laven a la necessitat de posar més decència i més veritat en el joc democràtic que tenim.

Ara, després dels comicis estèrils del 20-D, ha quedat clar que els nous actors cridats a representar-nos no són gaire millors que els vells, i que certes inèrcies els allunyen de la veritat quan més diuen mostrar-la. “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes”, deia una pancarta de la Puerta del Sol. Els malsons, en canvi, s’hi colen com si res.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.