Suïcidi amb Periscope

Una noia francesa de 19 anys s’ha suïcidat davant de tothom mitjançant l’aplicació per mòbils Periscope, una eina que permet transmetre en directe qualsevol cosa i que, entre nosaltres, va fer popular el futbolista Gerard Piqué. Malgrat que la noia havia anunciat que en faria una de grossa, ningú no va poder evitar la desgràcia. Ara, com acostuma a passar davant d’aquesta mena d’episodis, es parlarà més dels perills de Periscope que no pas del suïcidi. Som animals en pràctiques i tendim a obsessio­nar-nos pel dit que assenyala la Lluna. Tal i com reflexionava fa dos dies en aquestes pàgines Salvador Cardús, l’ smartphone “ara concentra totes les pors, totes les ires, tots els pronòstics apocalíptics”, una visió que –com ell mateix pronosticava– anirà modi­ficant-se a mesura que aquests aparells deixin de ser una novetat desconcertant.

Sempre han portat bec les oques. Els suïcides d’abans no feien servir Periscope, però –en molt casos– escrivien notes o cartes per fer saber els motius de la seva decisió, especialment al jutge. El que ahir era escriptura avui és enregistrament d’imatges. No és ben bé el mateix, direu. I tindreu raó. El Periscope en mans del suïcida genera un impacte superior a la lletra deixada per qui plega de viure, tot i que hi ha escrits d’aquesta mena que corroboren la falsedat ra­dical d’aquell adagi segons el qual “una imatge val més que mil paraules”. En tot cas, un fil uneix el suïcida que ­escriu amb el suïcida que enregistra el seu moment de sortida: la clara ­voluntat de deixar un testimoni i el desig de donar sentit a un gest que els altres interpretaran a la seva manera. El Periscope fa que el testimoni també sigui –pugui ser– un espectacle de masses, vet aquí la novetat. Hi ha qui ha penjat el vídeo de la noia francesa a YouTube, amb el moment de la mort censurat, com si això fos menys pornogràfic o més tranquil·litzador. És justament tot el contrari: el fora de camp –l’han fet servir grans cineastes– és el més potent per explicar una escena dura i difícil. Deixar que els nostres horrors omplin el buit generat.

El suïcidi és un relat extrem. Potser és l’únic relat en què l’autor/protagonista ha de resignar-se a ser malinterpretat d’una manera abusiva i recurrent per qualsevol espectador, per qualsevol xafarder. El suïcida vol explicar-se (a vegades no ho fa, cal dir-ho) abans que aquells que l’envolten arribin a conclusions errònies, sumàries. Però la veritat radical (la veritat més indòcil en temps de simulacres inadvertits) de qui es lleva la vida no hi cap mai, en una carta, ni en unes imatges de Periscope. El límit del suïcida com a narrador impotent és insalvable, i això no hi ha Periscope ni enregistrament en directe que pugui corregir-ho. La tirania del misteri s’imposa i, llavors, només som residus de l’estupor.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.