Més que governar

Diuen que CDC ha mort però que tindrà un fill que serà, si fa no fa, el mateix. Què volen dir? Mentre s’aclareixen, fem memòria: la glòria i el problema estructural de CDC és haver estat justament un partit pensat només per governar. Des del 1980 i fins el 2003, els convergents van tenir a les mans el Govern i, des del 1979, moltíssims ajuntaments. Alerta: em sembla lògic que una formació de vocació majoritària tingui com a prioritari ser al govern; però aquest sentit institucional i pragmàtic ha generat també una cultura interna apolítica i tova. El convergent típic és estrany a la promesa moderna de la política: fabricar idees que aspirin a explicar (i resoldre) els problemes i, si és possible, a transformar la realitat des del govern. El pujolisme era tecnocràcia amb dosis de nacionalització. Exemple paradoxal: una burocràcia copiada de Madrid i, alhora, una TV3 pensada amb mentalitat d’estat.

Pensar que la voluntat d’hegemonia és un assumpte només de l’esquerra postcomunista és un error propi de gent acostumada a gestionar més que a fer política. Per això el moment més interessant de CDC va ser quan va haver de repensar-se des del desert, contra el tripartit. Llavors, i tot fent una cosa que mai no havien fet els convergents (vivien dels principis de Pujol), van dedicar-se a les idees i a generar complicitats noves dins la societat. De manera especial entre el 2006 i el 2010, Mas va entendre que havia d’afirmar-se com a líder creïble (no teledirigit) i dir coses noves, la qual cosa implicava superar el pujolisme (i els seus tics dinàstics). Ho va fer molt bé i, gràcies també a la discòrdia del tripartit, va arribar al govern. Però els convergents tendeixen a oblidar en el poder tot el que aprenen a l’oposició; el cas de l’Ajuntament de Barcelona és de tesi doctoral.

La crisi econòmica, el procés sobiranista, el cas Palau, la confessió de Pujol, la ruptura amb Unió, la creació de Junts pels Sí i el pas al costat de Mas no han fet més que accelerar el desgast dels materials d’una organització infectada per allò que Bernard Crick anomena “conservadorisme no polític”, entengui’s no en sentit ideològic sinó actitudinal. Per això l’aposta de Mas per una refundació –ara avalada per dos terços de la militància- no servirà de res si no és, principalment, la construcció d’una nova mentalitat, en contra de la confortabilitat convergent. I això té més a veure amb revisar la concepció profunda del poder, de la democràcia, de la societat i de la política que amb discutir si toca ser més liberal o més socialdemòcrata. És la manera de pensar, no tant el que penses.

La refundació de CDC es fa per restaurar la credibilitat d’un projecte. Però no hi haurà tal restauració sense cares noves i sense consciència que aquesta és una difícil batalla cultural abans que de supervivències personals.

 

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.