Sinceritat perillosa

El darrer número de la revista Panenka dedica a Pep Guardiola un bon grapat de pà­gines d’excel·lent periodisme. Tinc poca tirada pel futbol, però m’interessen molt les figures –de la disciplina que sigui– que aconse­gueixen liderar, innovar i transformar els cànons. No hi ha dubte que Guardiola és un tècnic que ha fet que observem l’esport de masses d’una altra manera. I em quedo amb una anèc­dota que ­expliquen Roger Xuriach i Aitor Lagunas: alguns dels seus futbolistes van fer mofa al darrere de Guardiola d’una de les coses que l’entre­nador va explicar quan va rebre la Medalla d’Honor del Parlament, concretament que estimava el seu treball per “l’instant màgic” en què sabia, abans d’un partit, que el seu equip guanyaria.

No crec que es pugui ser més sincer sobre la pròpia intimitat. Guardiola va ensenyar un moment el botó –diguem-ne– de la seva passió i del seu èxit, el seu Rosebud, sigui dit amb permís d’Orson Welles. En general, els creadors –i menys els genis– no expliquen gairebé mai aquesta part obscura, secreta i incomprensible del seu ofici i del seu talent. Per què haurien de revelar el misteri d’un do que constitueix l’epicentre de tot el que són i de tot el que fan? Guardiola parla de “l’instant màgic” en què preveu el ­triomf dels seus, i alguns se’n riuen i d’altres potser pensen que el de Santpedor és un gall de panses. Però jo –que no he tractat Guardiola i només en sé el que els mitjans en projecten– m’inclino a pensar que aquesta confessió és una expressió de felicitat pura, la felicitat d’algú que ha arribat a integrar-se perfectament –a dissoldre’s, diria un arquer zen– en allò que busca i en allò que assoleix. La felicitat d’algú que ha muntat i ha desmuntat el rellotge tantes vegades que ha descobert que el temps pot ser un altre temps. Va ser valent, Guardiola, en dir allò. Un altre hauria despatxat la si­tuació amb un tòpic poc compromès i gens polèmic.

Per què alguns dels futbolistes del Barça van fer broma d’aquell moment de sinceritat de l’home que els liderava? Potser els va semblar que Guardiola estilitzava –poetitzava– massa el que ells viuen de manera tan prosaica. No ho sé. Però sí sé que estem tan malacostumats a la pornografia de la so­cietat de l’espectacle que ens pensem que les confessions importants d’un famós han de tenir sempre a veure amb afers de llit, de diners o d’autodestrucció. Volem relats estereotipats, previsibles i tranquil·litzadors. Però no ens acaba de fer el pes que el geni admeti que sap perfectament quan la seva pintura, la seva simfonia o la seva novel·la aconsegueix ser i dir allò que ell pretenia.

Alguns acusen Guardiola de falsa modèstia mentre d’altres es riuen de la seva màgia. Cal estar molt segur d’allò que fas (i del que no fas) per poder explicar que el millor truc també pot ser la veritat.

Categories: Articles, del Carrer, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.