Violència i pressupostos

Una gran diferència entre el moment dels disturbis de Can Vies i el moment actual dels greus aldarulls a Gràcia pel desallotjament de l’anomenat Banc Expropiat és el color de les institucions. Avui, l’alcaldia de Barcelona és en mans dels comuns d’Ada Colau (amb el PSC fent de crossa) i el Govern de la Generalitat és en mans d’una aliança (amb data de caducitat) CDC-ERC que, al seu torn, depèn de la CUP per aprovar-ho tot, començant pels pressupostos. L’any 2014, ambdós àmbits eren governats en minoria per CiU.

El conflicte de Can Vies va posar el focus sobre l’alcalde convergent i la conselleria d’Interior i ara, com si no hagués canviat res, el conflicte del Banc Expropiat torna a posar el focus sobre la policia autonòmica i sobre Trias, per la seva discutible gestió durant l’etapa anterior, mentre Colau esquiva les seves responsabilitats amb un cinisme digne de la més vella de les polítiques. Els comuns, d’aquesta manera, miren d’ocultar (com sempre feia ICV a l’Ajuntament de Barcelona) la contradicció insalvable entre mimar el sector més dur de la seva parròquia i representar un paper institucional.

La CUP –que no té la vocació reformista de Colau- dóna empara argumental sense manies a les manifestacions violentes–“autodefensa” en diuen els anti-sistema- mentre el Govern Puigdemont fabrica silencis espessos trencats només per les declaracions del conseller Jané, màxim responsable polític de mantenir l’ordre públic. És la mateixa CUP que té un regidor barceloní manifestant-se en primera línia i la mateixa CUP que emet antisemitisme ranci contra un ciutadà català jueu convidat al Parlament. I la mateixa CUP que fa una esmena a la totalitat dels pressupostos que Junqueras ha preparat pensant, sobretot, en acontentar els que parlen tothora de desobeir. Cal afegir que la postal descrita porta un vernís altament tòxic: la simetria que certs sectors fan (o accepten passivament) entre la força legítima dels Mossos i la violència dels brètols; en aquest sentit, és obvi que la recent i polèmica sentència judicial sobre el cas Quintana alimentarà els discursos negatius sobre un cos policial que, en general, fa bé les seves tasques.

La conclusió d’aquesta setmana és molt pessimista i ja la vam intuir abans del 27-S, quan la CUP feia tanta gràcia a molts votants que són tan anticapitalistes com jo eremita: si el projecte de la independència depèn d’un grup maximalista, purista, al·lèrgic a les institucions i sense cap sentit d’Estat, Madrid no ha de preocupar-se gaire pel procés. Per això va ser un error enorme la declaració del 9 de novembre posterior a les plebiscitàries, com ho va ser confiar que els cupaires serien un soci fiable de Junts pel Sí. Els encaputxats que juguen a la guerrilla i els diputats que justifiquen aquest festival nihilista són l’eina més eficaç per frenar una Catalunya independent.

 

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.