20 jun 2016 El torniquet de les elits
Les eleccions de diumenge que ve són les de la reconfiguració del sistema sorgit de la transició, però d’una manera que no acaba de quadrar amb els interessos de les elits econòmiques que, fins ara, han trobat una bona mecànica en el bipartidisme. Què està passant? El partit que havia d’impulsar la reforma controlada amb Rivera al capdavant no tindrà el múscul necessari i, a més, s’ha vist frenat per l’emergència del partit d’Iglesias, que està a punt d’aconseguir relegar el PSOE com a opció principal de l’esquerra. La crisi econòmica i de credibilitat transforma Podem en el vot útil dels que volen treure el PP del poder i dels que volen dir “no”.
L’estratègia immobilista de Rajoy assegura les lleialtats d’un electorat envellit i a la defensiva, però genera, sense voler, el creixement dels podemites. A diferència del 20-D, ara es perdran menys vots en terra de ningú. El socialisme oficial és un partit a la recerca d’autor, i un projecte trencat per la pinça entre un passat fossilitzat (Susana Díaz atiant irresponsablement la llegenda negra dels catalans) i un futur liquat (Collboni i altres com a crossa dels nous redemptors). Mentre, com que C’s ha quedat encaixonat, el seu líder recupera el discurs fundacional taxidèrmic des de Sevilla (per competir amb la presidenta andalusa?) i es presenta com el perseguit i marginat d’una Catalunya totalitària; no és probable que els entorns catalans de l’Íbex35 se sentin còmodes amb un personatge que vol ser Prim (i Roca Junyent) però acaba actualitzant Lerroux. No és propi de moderats fer això.
Les elits econòmiques catalanes, a diferència de les de Madrid, han arribat a una conclusió: si el conglomerat de podemites, comuns i postcomunistes acaba ocupant el lloc del PSC (bo i aprofitant les seves restes) i atura el creixement dels partits independentistes, tot estarà sota control. Encara que oficialment se sentin orfes, no hi ha pànic. Desapareguda Unió, el paper de torniquet contra la secessió el fa En Comú Podem, i amb més gràcia que Duran. Perquè Domènech és tan o més ambigu que el democristià però això no el penalitza, l’ambient li va a favor. L’ambigüitat de la desapareguda CiU esdevé promesa d’un referèndum sine die en mans d’una esquerra que diu “sí” a tot per guanyar; la memòria és fràgil, com demostra Colau quan pacta amb el PSC. A qui fa por una mica de peronisme amanit amb elogis a Pi i Margall? “Antes roja que rota”. Un roig suau. El 20-D ja va ser així, però alguns no volien admetre-ho.
El colauisme ha trobat el punt feble de la societat catalana i el treballarà fins que la realitat de Madrid trenqui la nova faula. El sondeig que ahir donava aquest diari deixa clar que hi ha un 75 % de catalans a favor del referèndum i un 48% a favor de la independència, davant d’un 35% en contra. Certes elits catalanes saben quin és el seu mal menor. Les de la capital d’Espanya semblen menys pragmàtiques.