15 set 2016 La curiositat, encara
Ha començat el curs escolar. Sobre l’escola tothom opina perquè tots hem estat alumnes i, a més, molts som pares que hem tingut o tenim fills a les aules. A diferència del que passa amb els assumptes de la sanitat, tot el que envolta l’escola és una mica com el futbol i la política: tothom hi entén, tothom té una certa idea del que caldria fer i no es fa. Els mestres –a diferència dels metges– escolten moltíssima gent que creu saber la millor manera de fer aquesta feina tan difícil, tan delicada i tan menystinguda que és la d’ensenyar, educar o –perdoneu l’arcaisme– instruir. A les reunions de pares amb els docents mai no falten aquells que expressen les seves fórmules infal·libles perquè “els nanos aprenguin de debò”.
Jo no sé si el fet de ser des de fa gairebé vint-i-cinc anys professor universitari –ensenyo Periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna– m’habilita per expressar opinions sobre la qüestió. Algunes realitats educatives les visc de prop i d’altres no. A l’ensenyament superior, es dóna per fet que l’estudiant té un paper i una responsabilitat que, per raons òbvies, no pot tenir el nen ni l’adolescent a primària i secundària. Els meus amics que fan classe en col·legis i instituts tenen –ho dic ben convençut– una tasca més complicada i més estressant que la meva. Per tant, entro en aquest jardí amb prudència i respecte per tots aquells que van cada dia a les trinxeres més dures, en una batalla que –al marge de les teories pedagògiques– té el seu gran moment de veritat en la praxi del mestre sol davant dels alumnes; alguns teòrics –no pas tots, afortunadament– expliquen unes coses que a molts dels docents que jo conec els semblen pura fantasia. A vegades, aquests experts, per la via del seu ascendent sobre l’administració, aconsegueixen que allò que podria ser senzill acabi sent complicat i fatigant.
El que a mi m’interessa –per damunt de tot– és l’acte de transmissió que té lloc dins de l’aula. Es pot ensenyar sense despertar i/o alimentar la curiositat? No. L’experiència em diu que una classe té sentit quan professor i alumnes se senten cridats a intentar saber com funcionen les coses i per què. El món tendeix a ser un lloc hostil i misteriós per aquell que desconeix les regles de les ciències, de les arts, de la història, etcètera. L’ensenyament ens atorga les eines per comprendre i o dominar un entorn altament canviant però sotmès alhora a unes constants que hem estudiat des de fa segles. Aquesta tensió entre el coneixement que tenim i la necessitat perenne de respondre a nous interrogants és el que fa apassionant qualsevol disciplina i és el que ens manté vius. M’imagino que en els cursos de primària i secundària aquesta lluita entra per gateres més subtils, però hi entra igualment.
Si parlo de la curiositat sé que invoco un concepte que, malauradament, s’ha gastat molt, fins i tot s’ha banalitzat. Hi ha qui pensa que la curiositat és fascinació compulsiva per la novetat, vet-ho aquí. Però curiositat és sinònim de risc: ni més ni menys. El risc de deixar-se transformar per la nosa de la insatisfacció que és tot coneixement quan va de veres. Sempre curiosos, sempre insatisfets. Quan acabo una classe i hi ha hagut poques preguntes i pocs comentaris sé que he fracassat estrepitosament i que he abaixat la guàrdia; entre altres coses, em paguen per crear la situació òptima perquè les preguntes vagin sorgint i l’acte de transmissió sigui –efectivament– un diàleg i no pas un monòleg rutinari i esterilitzant. Cap màquina pot fer aquesta missió. Les qüestions que posen els estudiants sobre la taula m’obliguen a sortir de les meves defenses. Al digital de cultura Núvol entrevisten la professora Laura de Mas. Fa una bona descripció del que és la falsa curiositat, enemiga del coneixement: “Ara mateix Google ens dóna un automatisme i una immediatesa enemiga de la bona escola, que és la cuina del xup-xup”.
Els que volen innovar la manera de fer dins les aules parlen de formar per assolir “capacitats per a la vida plena” i, malgrat que em sembla comprendre les bones intencions d’aquest plantejament, noto dins meu un escepticisme incontenible. No sé si això té molt o poc a veure amb el conreu de la curiositat o té més relació amb convertir l’escola en un espai on implantar actituds que potser abans s’aprenien a casa. I si parléssim de vida intel·ligent en comptes de vida plena? Una intel·ligència –aviso– que inclogui les dimensions racional i emocional, òbviament. Vaig ser alumne d’un centre d’EGB que s’inseria dins els corrents de renovació pedagògica i en tinc un magnífic record, però també sé el preu que vam pagar a l’entusiasme de la innovació algunes generacions. La velocitat actual dels canvis socials, culturals i tecnològics potser fa pensar que l’escola ha d’actualitzar-se al mateix ritme que ho fa el nostre smartphone, com si també aquí l’obsolescència programada acabés marcant les nostres decisions. No em sembla –ho confesso– un camí gaire procliu a afavorir l’emancipació dels individus.