Rebots indirectes o no tant

Els comuns poden estar contents si miren cap a Galícia i menys si miren cap a Euskadi. Els convergents no poden celebrar l’èxit d’Urkullu perquè el del PNB va d’un altre pal. ERC i la CUP brinden perquè Bildu recupera terreny i para els peus als d’Iglesias, tot i perdre escons. Els populars catalans s’assemblen molt als seus homòlegs bascos, són els darrers de la cua. Els d’Iceta no troben consol, mirin on mirin, encara que el PSE pugui tenir –potser– un paper a la Cambra de Vitòria. I, finalment, els de Rivera i Arrimadas constaten estrepitosament els límits de la seva oferta, que esdevé irrellevant en dues nacions històriques. Els rebots en la política catalana dels resultats a les autonòmiques a Euskadi i Galícia hi són, però no sembla que puguin alterar res del que ara hi ha plantejat a Barcelona. Amb tot, la política de pactes d’Urkullu s’haurà d’observar amb atenció, no tant perquè marqui sortides al sobiranisme català sinó per les seves eventuals derivades a Madrid

La reculada dels socialistes a Euskadi i Galícia no ajuda Sánchez a intentar una majoria alternativa al Congrés dels Diputats, mentre que el magnífic resultat de Feijóo regala tranquil·litat a Rajoy, la qual cosa ens apropa una mica més a les terceres legislatives. Una nova cita electoral pot tensar les relacions entre convergents i republicans: veus molt autoritzades del PDC han desenterrat la idea de portar Junts pel Sí a Madrid, acceptant algú d’ERC com a cap de llista. Caldrà estar atents als moviments que el president Puigdemont faci en aquest sentit. Des d’un cantó oposat, no seria estrany que el triomf d’un PNB allunyat de ruptures donés ales als que critiquen obertament l’estratègia convergent des del 2012.

Les complicades i ambivalents relacions que mantenen els independentistes d’esquerres (ERC i CUP) amb els comuns i Colau tenen una certa rèplica (no exacta) a Euskadi, en la pugna altament competitiva entre Bildu i Elkarrekin Podemos. Aquests darrers s’esperaven aconseguir el segon lloc, però l’esquerra abertzale –amb Otegi com a referent– ha demostrat que manté la capacitat de mobilització. Així mateix, En Marea –que ha incorporat Beiras, el líder ­històric del galleguisme– pot ser una fórmula inspiradora per a Colau, sempre gelosa de no quedar absorbida per la direcció central de Podem; veurem si Domènech adopta elements d’aquesta formació per al nou partit que dissenya. La candidata del BNG –que va ser temptada de sumar-se a En Marea– ha defensat bé el seu espai.

Per a Ciutadans aquestes eleccions són una pèssima notícia: perden atractiu en el conjunt de la política espanyola i, al Parlament de Catalunya, perden força i autoritat per donar segons quines lliçons de suposada centralitat.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.