Investidura bis o game over

Carles Puigdemont va pronunciar ahir al Parlament el seu veritable discurs d’investidura, perquè el text que va llegir el gener passat era una fotocòpia del que havia exposat Artur Mas en el seu doble intent infructuós d’aconseguir el suport de la CUP. Per tant, la qüestió de con­fiança impulsada pel president és dues coses alhora: un reset –ell va fer servir aquesta paraula– del procés i un exercici d’autoritat solemne adreçat no només als cupaires. Però aquest reset no rectifica un dels principals problemes del full de ruta de Junts pel Sí: els divuit mesos, la pressa com a prioritat del procés. Ni assumeix públicament que l’independentisme va guanyar les eleccions del 27-S però no va assolir el 50% més 1 dels vots, una dada important que condi­ciona més que no es diu les maniobres del Govern i la percepció exterior del procés.

Ahir Puigdemont va fer un discurs que volia arribar amb la mateixa força a tots els sectors favorables a la independència: als moderats –que va esmentar explícitament en termes elogiosos– els va assegurar que buscaria el referèndum pactat fins al final, i als més impa­cients els va assegurar el referèndum unilateral, sense fer servir aquest ad­jectiu per no espantar ningú més del compte. “Referèndum o referèndum” va ser el titular que va fabricar a consciència un president que prové del periodisme i sap el valor exacte de cada mot. També va informar-nos que el vicepresident Junqueras assumirà l’arquitectura d’aquesta operació i el conseller Romeva l’organització. Ahir el líder d’ERC no feia gaire cara de content. Aquest és el trajecte en cas que els cupaires facin confiança al president i el tornin –diguem-ne– a investir; en cas contrari, anirem a eleccions immediatament i en la pantalla del procés hi sortirà la frase “game over” en lletres grosses i brillants. Les cares dels anticapitalistes ahir tampoc eren la imatge de l’alegria desbordant, “pressupostos o eleccions” els ressonava dins del cap. El president no va explicar com es farà, arribat el moment, per evitar que el referèndum –inevitablement unilateral– sigui una repetició de la consulta del 9-N. És la pregunta del milió.

L’al·locució presidencial contenia una promesa i un advertiment seriós: “Jo no fallaré, però jo no podré complir sense una majoria al Parlament, sense fissures i sense la gent mobilitzada quan calgui que es mobilitzi, que caldrà. I que sé que no fallarà perquè, en tots aquests anys, si alguna cosa s’ha demostrat reiteradament és que la gent no falla quan se la necessita”. Què està demanant Puigdemont a la bona gent que durant cinc anys ha omplert les manifestacions de la Diada i els actes de l’ANC i Òmnium? Potser el ministre Margallo té la resposta.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.