Porno del més dur

Des dels temps llunyans de la transició, en què els poders llavors dits fàctics van considerar que Adolfo Suárez estava amortitzat i havia de sortir d’escena com fos, no es veia una caça a l’home a Madrid com la que aquests dies està patint Pedro Sánchez. El líder del PSOE està experimentant sense anestèsia el mateix tractament receptat abans a Artur Mas –considerat l’enemic públic número u– i, fa uns anys, també a Josep-Lluís Carod-Rovira. Les bombes dialèctiques cauen sobre el secretari general socialista per terra, mar i aire, amb una intensitat espectacular. El procés català i la crisi del PSOE han servit per esborrar la línia entre mitjans d’informació i mitjans de la caverna: a la capital d’Espanya, l’estil de la caverna ha estat adoptat sense cap mania per gairebé tothom, també per aquells que ens donaven lliçons de deontologia professional i distància analítica. La democràcia espanyola està avui una mica més a prop de Veneçuela que del Regne Unit.

L’espectacle que té Ferraz com a epicentre pertany al gènere de la pornografia: tot és explícit, tot és exagerat, tot és mecànic i tot és pobre des del punt de vista argumental. Porno del més dur. L’aparició de González dóna al muntatge un instant de profunditat forçada, com aquell porno amb pretensions artístiques o “missatge”. El vell líder emet les seves frases com un guardià de les essències i –està molt segur de la seva infal·libilitat– no té cap problema a insinuar el poc que va afectar-lo electoralment a Euskadi tot el que els seus governs van ordenar que passés allí. És un accident, un moment de veritat que s’esmuny dels seus llavis, per obra i gràcia de la seva infinita supèrbia. Llavors, sorgeix l’autoparòdia, i el que va ser estadista es transforma en una altra cosa. Contra el que sembla, el zombi d’aquesta pel·lícula no és Sánchez.

Els que consideren que la democràcia és una representació sota vigilància no accepten el canvi de guió que el líder socialista i els seus s’han tret del barret. Com s’atreveix aquest xitxarel·lo, van repetint. L’home a qui van donar la capa per jugar ha acabat creient-se Superman i s’han disparat totes les alarmes. El PSC –i això és més important que no sembla– ha ­triat el bàndol que no li agrada a l’Íbex 35, ­cosa que seria inexplicable sense l’existència d’un moviment independentista tan ampli. I no pas perquè Sánchez vulgui fer concessions als partidaris de la secessió, sinó perquè Iceta sap que, si triomfa el cop a Ferraz, el socialisme català culminarà la seva extinció en benefici d’Ada Colau, que accepta el dret a decidir.

El foc de la pira que les elits ex­tractives han encès per cremar-hi Sánchez il·lumina molt bé les bigues corcades del sistema. És el mateix que passa amb els informes falsos fabricats a les clavegueres paraoficials contra Mas i Xavier Trias.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.