El cap tallat

Vull fixar-me en un detall: l’estàtua eqüestre de Franco que s’ha col·locat a l’entrada del centre cultural del Born no té cap. El comissari de l’exposició i, per tant, el principal responsable de la tria, Manel Risques, treia importància a aquesta circumstància quan va ser preguntat sobre això al programa de Xavier Graset al canal 3/24. Atès que algú –venia a dir l’historiador– va decapitar l’escultura quan estava desada al magatzem, aquesta s’ensenya així perquè la testa no ha estat trobada. El que sembla una anècdota no ho és. Perquè els organitzadors de l’exposició –contra el que ara expliquen– donen a la figura decapitada un paper central. La prova del que dic es pot veure en la mateixa mostra, que es tanca amb una reproducció en silicona del cap del Generalísimo, obra de l’artista Eugenio Merino. “Coneixia l’obra –ha declarat Risques– i hi vaig pensar de seguida per tancar la mostra. Com un toc d’humor, com dient això ‘és el final’. Una caricatura d’una figura que està incompleta al carrer”. Un toc d’humor?

El comissari d’aquesta exposició i el comissionat de polítiques de memòria de l’Ajuntament, Ricard Vinyes, no són –em sembla– guionistes del programa Polònia. Saben –cal suposar– molt bé el que volen dir i com fer-ho. Fa molts anys que gestionen aquest assumpte de la memòria institucional i tenen una idea molt feta del que –segons ells– ha de ser una memòria pública; en part, ja van posar-la en pràctica sota el paraigües del conseller Saura durant el tripartit. Tampoc em crec que siguin tan frívols per assajar acudits sense gràcia a propòsit d’una representació del tirà. Penso que el seu objectiu és un altre, però no l’expliciten gaire perquè el fet de no dir-ho forma part, justament, de l’experiment que ens proposen. L’escultura eqüestre obra de Josep Viladomat pretén ser una metàfora, així ho volen els que han ideat l’exposició i els que la patrocinen, que és el govern municipal de Colau.

Franco sense cap a dalt del cavall. Una metàfora tan simple com directa: finalment, Franco ha estat executat. Finalment, aquest Ajuntament, veritablement progressista i popular, fa justícia i deca­pita el dictador, els altres polítics de Barcelona no s’hi van atrevir; els altres formaven part del pacte espuri de la transició, però nosaltres no tenim lligams incon­fessables amb el passat, i podem mostrar-vos el general com un ninot escapçat, de la mateixa manera que podem esborrar el nom de Samaranch. Nosaltres, els de ­Colau, sí que hem matat Franco. I ara podeu llençar-li ous, pixar-vos-hi o disfressar-lo de mona, perquè l’exorcisme ha tingut lloc.

El problema –no l’únic d’aquest episodi– és que fer agitació i propaganda a partir del passat no sempre surt bé. Es pot ­patinar fàcilment. Com bé ha apuntat el professor Xavier Antich, “la simple reubicació de les imatges, per un simple desplaçament que les treu del magatzem i les porta a la plaça pública, no les dota au­tomàticament d’una significació crítica”. Això ho sabien perfectament els que han pensat aquest projecte, però –aquesta és la meva hipòtesi– van adonar-se que el ­detall del cap tallat podria ser –precisament per la seva literalitat– l’interruptor de significat que necessitaven, a més de ser una aportació suposadament transgressora. Però aquesta peculiar solució no quadra amb el discurs que ells mateixos difonen per justificar el muntatge. Si es tracta de suggerir un diàleg entre aquesta escultura i les altres dues – La Victòria, de Marès, i La República, també de Viladomat– per il·luminar una complexa relació amb el passat a partir del 1975, això no es pot fer amb una estàtua de Franco que ja no és com era aquella que van haver de veure els barcelonins durant tants anys. L’acudit mata l’intent de re-significat i mena l’exposició cap a la banalització, que és allò que –paradoxalment– es proposa denunciar. Tot plegat no ajuda a una discussió esclaridora sobre el que va passar ahir i com encara ho expliquem i ho recordem avui.

La polèmica entorn d’aquesta ­exposició –que s’haurà de valorar en la seva globalitat més enllà d’aquest circ d’estàtues– ha generat un camp de forces negatiu que beneficia po­líticament Colau, perquè la fa aparèixer com la centralitat, enfront dels feixistes nostàlgics de la Fundación Francisco Franco (ofesos precisament perquè el seu ídol és exhibit sense cap) i de nombrosos independen­tistes, queixosos perquè el lloc triat ha estat el Born, recinte emblemàtic dels fets del 1714; sobre aquest malestar vull dir que l’independentisme ha caigut en una trampa que es veia venir d’una hora lluny, encara que és innegable que optar pel Born no és un gest innocent; el govern dels comuns vol fer visible un combat d’hegemonies i l’independentisme ha de ser intel·ligent –no només reactiu– davant d’aquest repte. D’altra banda, es pot voler la independència i admetre alhora que Risques té raó quan assegura que la memòria del 1714 ha de conviure amb la del 1939.

Els assessors de Colau han fet un gol: han aconseguit que les estàtues tapin, ­durant uns dies, els problemes d’un Ajuntament que no sap cap on va.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.