28 oct 2016 Accents amb padrí
He descobert que els accents diacrítics, com les persones, poden tenir padrí. I qui té padrins el bategen, com fa la dita. Resulta que l’Institut d’Estudis Catalans –com és sabut– ha reduït dràsticament la llarga llista d’accents diacrítics (que són els que posem per distingir dues paraules que sonen igual però designen coses diferents) a només catorze, tasca que –per cert– va glossar en aquestes pàgines l’amic Màrius Serra, membre d’aquesta docta institució. Però, finalment, la llista s’ha ampliat a quinze, perquè un organisme amb cert poder ho ha demanat a les autoritats filològiques i aquestes –en un gest de flexibilitat que els segles recordaran– han accedit a indultar un diacrític que ja era al corredor de la mort.
L’Institut Català del Sòl (Incasòl), que depèn del Departament de Territori i Sostenibilitat del Govern de la Generalitat, va moure’s ràpidament i se’n va sortir. Calia salvar el sòl fos com fos. En català, el sòl és el terra, no pas el rei dels astres. M’imagino que Damià Calvet –l’actual director d’aquesta entitat pública– va pensar que potser algú podria confondre un futur Incasol –sense accent– amb el servei dedicat a l’estudi i exploració de l’espai sideral, una mena de NASA creada –com diria Vargas Llosa– per “un païset molt menor, molt marginal i governat per fanàtics” que volen tenir el que té qualsevol Estat. Calvet i el seu equip –gent endreçada– van veure a venir el problema i van evitar l’error. Els funcionaris d’un eventual Incasol sense accentuar serien presos per presumptes astrònoms, físics, astrofísics i químics en comptes de ser identificats com allò que són de debò: geòlegs, geògrafs, topògrafs, enginyers de camins, urbanistes i arquitectes. Els filòlegs han escoltat els enginyers, la qual cosa és un homenatge involuntari a Pompeu Fabra, que era enginyer industrial, a més de ser el gran modernitzador de l’idioma dels catalans.
Més de cent accents diacrítics no han tingut la sort del que ens permet distingir el sòl que trepitgem (i que tan car ens fan pagar) del sol que ens il·lumina i que encara –per quant de temps?– és de franc. No tots els diacrítics tenien al costat un grup de polítics i funcionaris lliurats en cos i ànima a la seva conservació. Per exemple, l’Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) no ha estat tan diligent i s’ha deixat matar l’accent que distingia les bótes de vi de les botes que calcem. És una desgràcia. Ho dic com a indígena del Penedès i com a consumidor de vins i caves.
Fora d’aquest cas, el debat sobre els diacrítics no em fa perdre el son, encara que em fascina perquè em confirma que dins de cada català sempre hi ha –inexorablement– un filòleg i/o sociolingüista, a més d’un entrenador del Barça, un tècnic d’incendis forestals, un pedagog especialitzat en deures i un analista policial.