Catalunya diu no a Rajoy

Dels 47 diputats que les circumscripcions electorals catalanes envien a Madrid, només 11 han votat sí a investir Rajoy com a president del Govern espanyol, els sis del PP i els cinc de C’s. La resta –comuns, republicans, convergents i socialistes– han expressat un no rotund al líder conservador. En total, aquest no de 36 diputats catalans representa la majoria del país, la qual cosa és real en termes numèrics i també qualitatius. La presència marginal que PP i C’s tenen a la vida municipal catalana és una dada important per analitzar l’escenari polític, i això no es pot obviar encara que els de Rivera són –de moment– el primer grup de l’oposició al Parlament del parc de la Ciutadella; tothom sap que aquest lloc serà molt difícil de mantenir en el futur.

Si ens fixem en els números, queda clar que Catalunya ha dit no a Rajoy. L’actitud de fermesa del PSC, que s’ha negat a abstenir-se, com el PSOE va acordar, fa més sòlid i transversal el rebuig de la majoria de la societat catalana a un polític que no ha volgut escoltar les demandes democràtiques provinents de Barcelona. Aquest no de Catalunya hauria de preocupar Rajoy i els seus futurs ministres, perquè està subratllant el greu dèficit democràtic d’un govern i d’un Estat on el tabú impera per sobre del debat racional que qualsevol societat oberta ha de realitzar.

Rajoy ha governat contra Catalunya. El resultat d’això és una societat catalana que li diu no, i el creixement del sentiment de llunyania, desafecció i desconnexió de molts ciutadans cap al Madrid polític i una Espanya monolítica, autoritària, centralista i amenaçadora amb qui gosa desmarcar-se’n. Des dels temps en què el PP va oposar-se al nou Estatut de manera ferotge fins ara, la seva estratègia per frenar l’independentisme ha aconseguit tot el contrari. El seu fracàs és monumental.

Mentre esperen que la pressió judicial i les desavinences d’ERC, el PDECat i la CUP aturin el procés, Rajoy, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el seu equip de confiança tenen posades les esperances en un món que ja no existeix: el d’un nacionalisme català resignat a fer el paper de minyona de la governabilitat espanyola. El llibre de López de Lerma és un epitafi més d’un catalanisme que la recentralització dissenyada per la FAES i el federalisme invisible del PSOE van matar.

Segons sembla, la manera de seduir catalans que ha pensat el PP és intensificar les visites a terra infidel dels nous ministres. Vella comèdia. Arriben els ministres pel matí, es reuneixen amb els catalans que els diuen exactament allò que ells volen sentir, fan declaracions de bones intencions amb una cita d’Espriu o Maragall, i se’n tornen a Madrid després de sopar amb els habituals, una part dels quals encara repeteix que Mas és boig.

Rajoy té el TC, la fiscalia i la UDEF. Però serà el president que perdrà Catalunya definitivament­.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.