Dues demagògies

Hi ha centenars d’estudis sobre allò que mou la gent quan vota i sempre s’acaba confirmant que els factors irracionals pesen més que els raonaments so­fisticats i les dades comprovades. La victòria de Trump ha reobert també aquest debat. La democràcia contemporània parteix del mite que la raó i la informació del ciutadà conduiran a una bona elecció, però la realitat és que els electorats acaben decantant-se a partir d’una suma impredictible d’elements i circumstàncies. Els judicis superficials, les impressions fabricades per tota mena de propagandes i les emocions tenen un paper central en tots els comicis. És una bretxa insalvable.

Fa gairebé un segle que Walter Lippmann va detectar aquestes febleses estructurals i va subratllar que el coneixement rigorós dels problemes d’interès general és molt difícil –gairebé impossible– pel ciutadà del carrer. Malgrat que Lippmann pensava en la societat industrial de grans públics uniformes i no podia evitar un cert elitisme propi de la seva època, el seu diagnòstic –degudament actualitzat– permet entendre el que passa també en la nostra societat postindustrial, on els canals d’expressió són incomptables, on hi ha més persones instruïdes, i on els públics s’han fragmentat i diversificat. El concepte mateix d’opinió pública i el concepte d’influència s’han vist modificats de manera profunda per l’aparició d’internet i les xarxes socials. Ara, el fet que hi hagi molta més informació a l’abast que fa cent anys no significa –és evident– que tinguem un criteri més elaborat a l’hora de votar. Vivim en la societat del coneixement, però aquest compta poc quan ens posem el barret d’electors.

Les victòries polítiques no sorgeixen d’una anàlisi equilibrada, documentada i crítica de la realitat. Triem els que han de governar-nos d’una manera que té poc a veure amb el que és una selecció de personal. Els populistes guanyen gràcies al mateix mecanisme que els candidats dels partits convencionals, a partir de la mateixa irracionalitat aleatòria. El que diferencia els primers dels segons són, al meu parer, tres elements: el populista presenta de manera simple problemes complexos, el populista fa un ús de la mentida més sistemàtic i descarat, i el populista ofereix una restitució d’un passat idealitzat enfront d’un present i un futur plens d’amenaces reals o prefabricades. La globalització concentra totes aquestes tendències i per això és l’enemic a abatre per part dels populistes de dretes i d’esquerres, coincidents en alguns assumptes i en la idea –certament perillosa– que la política ha estat segrestada fins que ells han arribat al poder. Per exemple, el partit d’Ada Colau va proclamar, el dia que ella prenia possessió del càrrec, que el poble entrava per primer cop a les institucions, com si els ajuntaments democràtics des del 1979 haguessin estat una gran farsa.

La globalització ha impactat sobre la tecnologia, el mercat de treball i els salaris. Un món que semblava immutable ha desaparegut en pocs anys i amplis sectors socials que se sentien segurs han passat a sentir-se decebuts, desconcertats i assetjats. Els experts expliquen que molts votants de Trump han buscat refugi davant d’una sensació extrema de desemparament, generada per canvis que els fan por. Salvador Cardús ha parlat de la humiliació com a matèria indispensable per acabar d’entendre-ho. El producte contra el desemparament inclou ingredients molt perillosos. L’actitud expeditiva i autoritària del candidat republicà vol suggerir una claredat i una coherència que, a l’hora de la veritat, no hi són. Una suma de missatges reaccionaris no és un programa de govern, vet aquí el primer gran repte d’un individu que és un perfecte amateur en política. Ser autoritari no vol dir tenir visió i lideratge.

No hi ha un populisme bo i un populisme dolent, per molt que els ideòlegs de Podem i altres hagin adoptat el terme en positiu per definir una via copiada de països amb una forta desigualtat. És el que el professor Jaume Risquete ha definit encertadament com “la condició postpopulista”. Mentre la dreta populista embolica les seves respostes en una actitud autoritària, l’esquerra populista ho fa amb una actitud de superioritat moral que dóna per fet que les raons del rival són sempre innobles i espúries. Mentre l’enemic de la dreta populista són l’immigrant i les minories, per a l’esquerra populista ho són la classe mitjana i aquells que defensen la iniciativa privada o l’esforç individual. Els dos populismes coincideixen en una lectura dogmàtica i rígida de la vida pública que pretén dissenyar el comú com un espai d’exclusió del pluralisme, on els valors del que governa s’imposin durament, forjant hegemonies a cops de martell. Uns perverteixen el concepte patriota i els altres perverteixen el concepte classes populars. Ambdós exhibeixen –per exemple– ideals autàrquics i antiliberals, com en la batalla contra el TTIP.

La majoria estem atrapats entre dues demagògies que esborren la complexitat i el valor del pacte: la de Trump i la dels nostres revolucionaris més il·luminats.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.