L’experiència del nen

Imma Monsó, col·lega en aquestes pàgines, parlava ahir de la campanya delirant que algunes entitats fan contra els deures escolars i escrivia un molt oportú elogi de l’aprenentatge memorístic, gràcies al qual –als que tenim certa edat– no ens cal anar constantment a Google i a la Viquipèdia per comprendre el que ens envolta. Els partidaris del Planeta Piruleta –en afortunada expressió de Monsó– advoquen per una escola sense deures ni exercicis re­petitius i mecànics. Per què ho fan? Aquesta bona gent pensa –potser– que la cultura de l’esforç és una estratègia reaccionària i antiga, promo­guda pel capitalisme per dominar de manera cruel les cries humanes. Segur? Em sembla que això és massa caricaturesc. Assajo una altra possible resposta, si m’ho permeteu.

Els deures fan nosa perquè ens recorden que la vida és –molt sovint– avorrida. Aprendre –fins i tot allò que ens apassiona– té moments avorrits. Per exemple, qualsevol que hagi volgut estudiar bé una llengua sap que –inevitablement– hi ha estones en què l’objectiu marcat obliga a passar per exercicis i memoritzacions tedioses; cap mètode miraculós ens es­talvia aquestes rutines més o menys feixugues, encara que es disfressin d’una manera o altra, com qui amaga la verdura enmig dels macarrons del menú infantil. Un altre exemple: fins i tot en els oficis més vocacionals hi ha tasques i hores d’avorriment, no sempre tot és intens i apassionant. Pregunteu a qualsevol artista o a qualsevol esportista d’elit. L’avorriment, la repetició, la rutina, les tardes eternes, els dies grisos, tot això forma part de la vida i del treball, fins i tot del més creatiu i lliure; no diguem si et toca fitxar en una oficina o una ­fàbrica. Avorrir-se, algunes estones, forma part d’aquest negoci que és viure. Per què s’hauria d’eliminar completament de l’escola aquesta dimensió?

Els pares contraris als deures volen evitar que la canalla s’avorreixi. És la meva hipòtesi. És una ideologia típica d’aquest capitalisme de consum hipertròfic que vivim: ara no hi ha productes ni serveis, tot són “experièn­cies”, des d’un gelat fins a un viatge de cap de setmana, passant per la compra d’uns mitjons o anar a un gimnàs. Si dius que un objecte o una mercaderia és “una experiència” estàs suggerint una vivència plena, que és tot el contrari de l’avorriment. En comptes de dir “vaig anar a fer unes copes amb els amics al bar de la plaça” direm “vaig tenir una experiència de maridatges en un espai de quilòmetre 0”. La neollengua ens infecta. La collonada és imparable.

L’escola ha de ser una gran expe­riència, no pot ser un rotllo. Els mestres no poden obligar els seus alumnes a dedicar una estona cada vespre a un quadern d’exercicis, que semblen tots iguals. Al final, tu, pare o mare, tampoc vols avorrir-te gaire quan et toca ajudar el teu nen.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.