El procés, en privat

Fa uns mesos vaig ser convidat per un grup de gent a fer una xerrada sobre la situació política a Catalunya. El meu públic eren persones favorables a la independència, moltes d’elles vinculades a l’ANC i Òmnium Cultural. Quan vaig enumerar els punts febles del procés, vaig notar que la majoria dels que m’escoltaven estaven incòmodes; després, durant el debat, vaig confirmar que la meva anàlisi era rebuda a la defensiva i que molts em veien com algú que volia aixafar-los la guitarra amb dades que normalment no es posen damunt la taula. Val a dir que una minoria dels presents compartien la meva descripció, alguns públicament, d’altres de manera discreta, per no semblar derrotistes. De fet, quan recordo que l’independentisme ha fet un creixement espectacular però encara necessita arribar al 51%, sempre hi ha qui em titlla de “derrotista” o de coses pitjors. Després de la meva columna de fa una setmana, va tornar a passar. Suposo que les darreres xifres del CEO també seran considerades “derrotistes” per determinats entorns i per molta gent de bona fe a qui s’ha explicat un concepte exprés de la secessió.

El que importa no és el que diem o escrivim els que mirem la política des dels mitjans. Interessa saber el que pensen els que la fan i són responsables de gestionar els anhels de molts ciutadans. En aquest sentit, no conec cap dirigent de pes que, en privat, no admeti que l’independentisme necessita convèncer encara una part de la població per assegurar una victòria en un referèndum. Aquests mateixos dirigents admeten també que una cosa són els informes detallats dels experts i una altra, molt diferent, és la realitat diària de cada àmbit oficial relacionat amb una transició de l’autonomia a un Estat independent. Només cal parlar amb la gent de cada conselleria.

Tothom és presoner d’un calendari i d’un full de ruta que s’ha convertit en intocable. I no és només –com podria semblar– perquè de tot això en depèn el sempre incert suport parlamentari de la CUP a Junts pel Sí. En el rerefons hi ha la gestió dels lideratges i de certes carreres polítiques. Diguem-ho més clarament: el primer polític d’estelada que ara afirmi en públic que cal guanyar temps per ampliar la base social independentista serà acusat de traïdor immediatament. Atès que Puigdemont diu i repeteix que ell té data de caducitat (davant la desesperació dels seus), la palanca per modificar el relat està en mans de Junqueras, gran administrador de silencis des del seu despatx governamental. El líder d’ERC té el pedigrí adequat per reescriure el full de ruta quan es demostri que aquesta legislatura no acaba amb el salt de la paret; els convergents –que prou feina tindran a triar un candidat nou– aniran a remolc dels republicans. Els ansiosos de la barricada diuen que tot això és “processisme”. Quan ho expliqui Junqueras, hauran d’inventar un altre mot.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.