22 des 2016 Un camió negre
Un mercat de Nadal i un camió negre. Un lloc amb molta gent i un vehicle convertit en arma. Res més. No cal res més perquè el país d’Europa que ha acollit més refugiats de Síria es desdigui de les polítiques d’un governant que no ha amagat el cap sota l’ala i ha tingut coratge i sentit de la responsabilitat. El vell relat progressista de la culpa occidental no serveix en aquest cas: sense participar en cap invasió també et pots convertir en objectiu dels fanàtics. Merkel ha estat la campiona de l’esperit d’acollida i avui ha de combatre, alhora, el terror i l’ascens del populisme xenòfob. Un camió negre contra la gent que passeja tranquil·lament i –de cop– desapareix la grandesa. Quan el meu pare era un nen, en plena postguerra espanyola, corria la llegenda del cotxe fantasma, que segrestava criatures per treure’ls la sang. Ara tenim el camió negre emprat per l’Estat Islàmic, però no és cap rumor, malauradament. Posarem policia a tots els mercats nadalencs del Vell Continent?
El terrorisme cerca una reacció molt determinada dels poders democràtics i colpejarà fins aconseguir-la. És la reacció que més s’assembli –tard o d’hora– a la negació dels valors que informen les societats obertes. El terrorista vol que la política democràtica es traeixi a si mateixa. Llavors, si això s’acabés produint, el nostre principal problema no seria el terror sinó els nostres governs. El president Trump podria ser, en aquest sentit, l’exemple més clar d’aquesta mutació, que va començar el dia que vam donar per bona l’existència de la presó de Guantánamo –encara oberta– i vam mirar cap a una altra banda. En aquesta tempesta perfecta, els fanàtics aconsegueixen el seu objectiu: trencar-nos i portar-nos a les formes més primàries d’organització, la pura supervivència, la muralla perpètua. Tot allò que estimem –la llibertat, la solidaritat, la justícia, el benestar– perd sentit i només veiem la trinxera. Tot allò que ells odien desapareix de facto, i nosaltres deixem de ser allò que pensàvem ser. Ells guanyen.
Fins ara, hem pensat una mica en com el terrorisme gihadista ens vol canviar la vida. Què deixarem de fer davant d’aquesta amenaça? Hi hem pensat, però sense estressar-nos: no podem mantenir una atenció constant sobre un enemic invisible, s’imposa la rutina, tots ens diem “a mi no em tocarà”. Ens han atemorit poc, perquè el pragmatisme és un bon antídot contra el pànic. És allò de continuar agafant el tren cada matí, no hi ha altra opció. No som herois, som gent que ha de tirar endavant. Mentre ens perdem en aquestes cavil·lacions, els nostres governants es van fent petits: Merkel es fa petita i, amb ella, també empetiteix l’ideal d’una política que tingui credibilitat; en canvi, no podem dir que Rajoy es fa petit, perquè hi ha governants que mai han crescut, que mai han sortit del rectangle, que mai han dit ni fet res que vagi més enllà de la gestió anestèsica dels temps. Vivim una lluita desigual entre polítics que minven i pallassos que agafen volada. Els populistes han aparegut com actors amb un pedestal portàtil, per assenyalar que els polítics convencionals són petits, són dubtosos i s’amaguen. El populista sembla més alt perquè crida més.
Siguem sincers: estàvem preparats per morir en una guerra nuclear però no per morir esclafats per un camió en un mercat de Nadal mentre triem un regal per al cunyat. Parlo, si més no, de la gent de la meva generació. Ho he comentat amb antics companys de l’EGB: la guerra freda ens va formatejar de dalt a baix i les nostres expectatives de l’horror passaven per una destrucció apocalíptica que limitava al sud amb El planeta dels simis i al nord amb El mecanoscrit del segon origen. Però el desert nuclear era una possibilitat tan extrema com improbable i això ens donava seguretat i confiança. La ciència-ficció mai no esdevindria realitat. Ens hem fet grans i el gihadisme ens col·loca en una aventura de merda, una aventura que no estava prevista, i davant la qual no serveixen els manuals que havíem llegit. L’objectiu d’aquest terrorisme és destruir la nostra societat per establir el Califat universal. A vegades, crec que tot plegat és un malson, que no és real, que no és possible que la sort de tots nosaltres depengui d’una idea tan pobra com tòxica. Sembla l’argument d’una novel·la dolenta.
He escrit que els polítics europeus es fan petits. Ells no saben què fer, com no ho saben tampoc alguns suposats savis que comenten el panorama com si flotessin per damunt del bé i del mal. Per exemple, Merkel tendirà a negar Merkel perquè les urnes assenyalen hores incertes, i alguns analistes seran feliços perquè podran exhibir la profecia autoacomplerta com el trofeu dels cecs al país dels pigmeus. El que hi ha darrere l’atemptat del camió negre contra el mercat de Nadal de Berlín posa en crisi massa coses i ens obliga a revisar amb atenció tot el que s’ha dit i fet des de l’11 de setembre del 2001. Ja ho vam apuntar després dels atemptats de París del novembre de l’any passat. Sabem explicar què passa, però no sabem què fer perquè deixi de passar. Va per llarg.