Ho exigeix l’àvia

Pablo Iglesias ha demanat perdó –en una carta vídeo més elaborada que no sembla– als inscrits i votants de Podem per les baralles amb Íñigo Errejón, que són tan previsibles, personalistes i avorrides com les dels altres partits, els de la suposada vella política. Diu que ho fa perquè una senyora de 76 anys –“l’àvia de Podem”– li ha exigit que estiguin per la feina i no gastin energies en batusses internes. L’àvia en qüestió –casualment– deixa clar que Iglesias és el líder i “el que té la força”. Això de tenir la força sona molt a Star wars, referència cultural de la generació de dirigents podemites més que d’aquesta respectable ciutadana, que remarca diverses vegades que confia en Iglesias. En aquesta intervenció, “el vostre secretari general” demana als seus seguidors que deixin de disparar contra el seu oponent. El guanyador ha de ser magnànim amb el perdedor, és de manual.

Iglesias i Errejón, la condició humana, direm. No hi ha àngels, afegirem. La nova política no ho és tant, no ho és gens. Hipòtesi confortable: els podemites volien canviar el poder i, abans de tenir-lo, el poder els ha canviat a ells. És una faula agredolça –digerible– que lleva tota responsabilitat als actors i que desplaça el problema cap el sistema i la seva arquitectura tòxica. Pablo és bo, però les trifulgues del Madrid de les catifes el confonen, ja se sap com les gasten els de dalt. Pablo és un líder comprensiu i demana perdó. Hipòtesi realista: per molt que envernissis els teus discursos amb cites de Laclau i Gramsci, ets massa semblant a tot allò que vols substituir, perquè l’organització és per a qui se la treballa i això val per al cercle lleial a Iglesias com per al cercle lleial a Rajoy. Anar pel món en mànigues de camisa en comptes de portar vestit i corbata no et fa menys amant del poder, només et serveix per suggerir que podries ser una estrella del pop.

El recurs de l’àvia enrotllada que implora pau entre els germans és un intent notable dels guionistes d’Iglesias de retrobar la frescor de l’invent amb una mica de cinéma vérité i l’estil dels anuncis de Balay on surten els empleats. El professor de Polítiques que volia ser partisà demana perdó per l’espectacle descarnat de la bronca amb qui gosa disputar-li les regnes, i ho fa perquè escolta la veu de la bona gent, l’ànima pura del carrer que desitja que l’avantguarda revolucionària es dediqui a les coses importants, als problemes de la ciutadania. Els oficiants de la vella política es destrossen sense manies quan es tracta de decidir qui mana, que li ho preguntin al socialista Sánchez. El ­líder de Podem, en canvi, és un di­rigent que, a més de manar, vol que això sembli un fet natural.

Errejón haurà d’inventar-se una cosina divertida o un cunyat simpàtic per competir en aquest festival. Que tingueu bon any.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.