Mercès als comediants

Els meus pares em van acostumar a veure teatre i és un vici que mantinc. El teatre sobreviu a l’omnipresència de les pantalles i això no deixa de ser estrany i potser miraculós. Per anar al teatre cal fer una sèrie de coses que avui comencen a ser anacròniques i una mica resistencials. En primer lloc, el teatre demana desconnexió per poder entrar, a poc a poc, en l’artifici que se’ns ofereix des de l’escenari. En segon lloc, el teatre exigeix una forma d’atenció que té poc a veure amb la que avui fem servir per veure pel·lícules i sèries, que són les fic­cions de consum més populars. I, en tercer lloc, el teatre reclama de l’espectador una forma de curiositat molt especial: la del testimoni; el públic de teatre esdevé sempre testimoni necessari d’una experiència original i única (plena de canvis i detalls imprevistos en cada funció), similar només a la del públic de la música en directe. Aquests són atributs que confirmen el teatre com un art en col·lisió inevitable amb la nova mentalitat que reconfiguren les pantalles i les xarxes socials.

Pensava en tot això l’altre dia, en sortir de veure La taverna dels bufons, al Romea, una obra que Martí Torras Mayneris i Denise Duncan han escrit a partir de fragments ben triats de Shakespeare, en traducció del prestigiós Joan Sellent. Aquesta proposta és un homenatge a l’ofici de la gent de teatre, la tropa –moltes vegades anònima– que fa possible que l’art arribi al públic amb eficàcia. Què vol dir ser eficaç, en teatre? Emocionar i convertir una mentida en una veritat. La imaginació de Shakespeare no hauria transcendit sense el talent i l’ofici dels actors que, ahir i avui, donen vida als seus personatges. Joan Pera i Carles Canut ofereixen un recital esplèndid –ben acompanyats per Dafnis Balduz– que subratlla la grandesa i les febleses d’aquells que posen la veu i el gest al servei d’unes paraules que són una vida altra, una vida hipotètica, una vida possible. Pera i Canut –o William Kempe i Robert Armin– són els còmics bandarres que ens recorden que la il·lusió dramàtica es fabrica també amb les partícules més íntimes (autèn­tiques, intransferibles, fràgils) de ­dones i homes disposats a fer-nos creure que el fingiment és real i la realitat és somni. Shakespeare tenia l’univers sencer al cap però els actors són les estrelles que ens diuen les rutes per on anar passant. Sense ells, el joc no seria possible. Amb aquest exercici metateatral, la parella de comediants ens convida a donar gràcies a centenars d’actors i actrius que multipliquen les nostres vides i ens fan fe­liços.

Quan Pera i Canut, al final de l’espectacle, excel·leixen tot encadenant breus monòlegs, la pell morta dels ­actors es posa al servei d’una forma sublim de veritat i de bellesa, que ens obliga a ser dignes de dir-nos ­humans.

Categories: Articles, Cultura i comunicació
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.