Imatge processada

Fem llista: amb pressupostos aprovats, el procés català continuaria, però sense pressupostos, aniríem directes a elec­cions; l’ANC veu les mobilitzacions de suport a Mas el pròxim 6 de febrer (qüestionades per alguns sectors) com una oportunitat per assajar la capacitat de les bases independentistes de cara als propers mesos; autoeliminat Puigdemont de l’equació, l’únic dirigent institucional del procés amb bitllet a totes les destinacions és Junqueras; el que més tem el dirigent republicà i el seu entorn és una possible inhabilitació com a màxim organitzador del referèndum; la batalla per tirar endavant el referèndum inclou mobilitzacions populars pacifiques, amb una dimensió i una durada que ningú no concreta, però que tothom admet que serien diferents de les que s’han desenvolupat cada Diada des del 2012; els dirigents dels partits independentistes estan convençuts que l’electorat els castigarà si no compleixen amb el compromís del referèndum i això condiciona cada pas; el cicle ascendent d’ERC i el seu lideratge clar fa pensar als republicans que són els més ben situats, malgrat tot, davant les urnes; els convergents es divideixen entre els que tenen consciència de la necessitat de pensar amb els llums llargs (fet que inclou preparar-se per ser a l’oposició) i els que es perden en batusses internes; el nou partit dels comuns a Catalunya veu la seva oportunitat en un escenari on una eventual aturada del procés i l’ascens electoral d’ERC permetin una aliança governamental d’esquerres sobre la idea d’un independentisme que modifiqui els ritmes; la pressió judicial i punitiva de Madrid anirà creixent i és una incògnita saber quina reacció provocarà tot això al carrer i als fòrums internacionals.

Per sota de tot plegat, hi ha la lluita per unes suposades hegemonies que no és altra cosa que la competició de sempre per ocupar i/o mantenir esferes de poder i d’influència, passi el que passi. La pregunta del milió apareix de manera natural: qui gestionaria l’autonomia després d’un hipotètic col·lapse del procés? Aquí és on cal tenir en compte els previsibles relats inculpatoris i exculpatoris que els actors concernits emetin arribat el moment, una narrativa de postguerra que està impactant ja ara en els missatges oficials i oficiosos sobre fulls de ruta, pantalles superades i el procés en general. En aquest sentit, les gesticulacions més polaritzades sobre la negociació dels pressupostos no haurien de despistar-nos: qui fa exhibició de més silencis és qui està fent l’aposta determinant. “No fer res dona fruits” és un lema de Mariano Rajoy que ha trobat un bon imitador a Catalunya.

El procés català continua sense un estat major identificable i cohesionat. Darrere les fotos efímeres de la unitat independentista, no és la confiança el que impera. Ara, com deia aquell, l’Estat espanyol sempre ajuda involuntàriament quan arriba l’hora.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.