Auschwitz i el youtuber

Cada 27 de gener se celebra el dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, segons una resolució de les Nacions Unides de l’any 2005. Es va triar aquesta data perquè el camp d’extermini d’Auschwitz va ser alliberat el 27 de gener del 1945. Aquesta setmana s’ha inaugurat, a l’edifici de l’Assemblea General de l’ONU, una exposició sobre la propaganda nazi. Una de les claus del sistema propagandístic ideat per Goebbels era la deshumanització dels col·lectius que el règim de Hitler volia eliminar, començant pels jueus. La deshumanització de les víctimes va ser el resultat d’una ideologia, d’unes lleis, d’un operatiu a gran escala i, sobretot, d’una gran indiferència. El jueu –i el gitano o el discapacitat– deixaven de ser considerats homes i eren reduïts a mercaderia efímera, futurs cadàvers.

Giorgio Agamben fa notar –tot referint-se als llibres de Primo Levi– que l’autor italià comença a donar testimoni “només després que la deshumanització s’ha consumat, només quan parlar de dignitat ja no té cap sentit”. Agamben recupera una frase d’ Els enfonsats i els salvats que narra l’alliberament del camp i reflecteix fins a quin punt tots els deportats havien estat deshumanitzats: “En aquell moment, en què sentíem que ens convertíem en homes, és a dir, en éssers responsables...”. Levi, en aquest ­mateix llibre, anota que “l’hora més trista” de la setmana era quan els “nostres companys ‘polítics’ rebien el correu de casa seva”. Els jueus mai rebien cartes i sentien “tot el pes de ser diferents, estranys, d’estar escindits del nostre país, o millor, del gènere humà”.

La deshumanització radical abans de la cambra de gas. El crim abans del crim. La primera meta de tota educació, de tot ensenyament: mantenir la condició humana. Evitar la repetició de la barbàrie, com propugna Adorno. Mentre intentem argumentar contra els discursos enverinats dels populistes ultres i xenòfobs, altres formes de deshumanització entren per la porta del darrere, de la forma més banal i brutal alhora. Un jove youtuber de Barcelona va donar vint euros i galetes farcides de pasta de dents a un rodamón, i ho va enregistrar i emetre com si fos una broma entre amics. L’actitud del noi, els comentaris amb què va acompanyar la seva acció i les posteriors disculpes que ha difós (que empitjoren encara més l’episodi) ens mostren un menyspreu esfereïdor vers el feble i una absència total de la més mínima empatia. Fer diners a ­YouTube a costa de ridiculitzar una persona que ho ha perdut tot o clavar-li una pallissa mentre dorm en un ­caixer... Diversos graus d’una mateixa violència. Al darrere d’aquests actes sempre hi ha la deshumanització, la vella i la nova, la dels ideòlegs de l’odi o la dels venedors d’estupidesa a la xarxa. Cal educar després d’Auschwitz encara, començant per alguns pares.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.