02 feb 2017 Líders davant la boira
Una de les millors sèries televisives sobre política que ara es poden veure és The crown (Netflix, 2016), creada per Peter Morgan, amb una cura extraordinària dels detalls. El fil conductor de la sèrie és el regnat d’Elisabet II i, a partir d’aquesta peripècia, assistim a una dissecció subtil –intel·ligent, suggeridora– de la complexitat política i humana d’una democràcia moderna. Els poders i els seus servidors són observats com si fossin petits insectes que es mouen pel seu hàbitat, amb distància crítica i compassió alhora. La primera temporada narra els temps d’aprenentatge en el tron de l’actual reina d’Anglaterra, i un dels seus eixos és la complicada relació de la jove monarca amb el primer ministre d’aquella època, un Winston Churchill crepuscular i alhora combatiu contra la seva decadència i els seus enemics, sobretot els del seu mateix partit i govern. És de justícia remarcar la interpretació que fa John Lithgow de l’històric polític conservador.
L’episodi quatre de la primera temporada passa durant els primers dies de desembre del 1952. La ciutat de Londres va patir una contaminació ambiental molt greu, causada per una boira excepcional i una inversió tèrmica que va incrementar la pol·lució generada per la utilització del carbó de baixa qualitat que es feia servir per produir electricitat i per escalfar les cases. Aquella crisi –coneguda com The Big Smoke o The Great Smog– va tenir molts efectes sobre la població: a més d’omplir els hospitals, va donar lloc a accidents de trànsit, robatoris i aldarulls. Diverses fonts assenyalen que els morts arran d’aquella contaminació –durant les setmanes posteriors– van ser al voltant de 12.000, a banda de milers d’afectats que van necessitar tractament mèdic.
Un líder de la vella escola com era Churchill no va saber comprendre la magnitud política d’una situació que l’oposició laborista veia com una oportunitat sensacional per erosionar el Govern. Així mateix, la manca de resposta ràpida del premier va posar nerviosos els seus ministres, que van aprofitar el moment per intentar forçar la seva retirada. Churchill menysprea la informació que li arriba i tracta la crisi com un fenomen natural davant del qual només cal esperar. “La boira és boira”, repeteix irat quan els membres del seu gabinet li demanen que prengui mesures. Finalment, de manera fortuïta, el vell líder s’adona del desastre i, aleshores, utilitza els mitjans de comunicació amb oportunisme i habilitat, per presentar-se com el polític més proper als ciutadans que ho passen malament, com havia fet durant els dies més durs de la Segona Guerra Mundial. La jugada li surt bé, però ell ja sap que la seva hora ha passat. El 1955, va dimitir.
Churchill, com és sabut, va perdre les eleccions del 1945. El campió de la resistència contra els nazis no va ser premiat pels seus conciutadans, que es van estimar més posar la gestió de la pau i la reconstrucció en mans dels laboristes, liderats per Clement Attlee. Al seu llibre sobre la guerra, ho explica d’aquesta manera: “En general acceptava el punt de vista dels gestors del partit, i me’n vaig anar a dormir convençut que el poble britànic volia que continués la meva feina (…) Tot i això, abans de l’alba em vaig despertar amb una fiblada de dolor gairebé físic. De cop i volta em va venir el convenciment, fins llavors subconscient, que havíem perdut. S’interrompria tota la pressió dels grans esdeveniments que havien mantingut mentalment durant tant de temps la meva ‘velocitat de creuer’ i jo m’enfonsaria. Se’m negaria el poder de decidir el futur”. Aquell gegant de la política occidental no tenia prevista la derrota. No va veure venir la caiguda. Excés de confiança o desinformació? Paradoxa: a vegades, els principals dirigents d’un país, envoltats de desenes d’assessors i experts, no veuen el més evident. Davant la boira del 1952, Churchill va exhibir la mateixa ceguesa que davant els primers comicis de postguerra. Sorprèn que algú que disposa de tanta informació d’alt nivell faci diagnòstics tan erronis.
El segon mandat de Churchill, després de guanyar les eleccions del 1951, és el d’un home cansat que intenta prolongar la seva carrera gràcies a les glòries passades. Però el món canvia molt de pressa i Churchill –fill d’un imperi que ha deixat de ser-ho– té dificultats per descodificar les regles d’una societat amb nous valors i prioritats. Ocupat més en els afers internacionals (on pot lluir) que en el seguiment de la política interna, la figura que donava moral i exemple als britànics sota les bombes esdevé un home irresponsable i perillós, incapaç de fer-se càrrec d’un problema amb múltiples conseqüències, incapaç d’escoltar. El seu prestigi heroic no li serveix de res a l’hora d’abordar uns fets que queden mecànicament postergats pels seus prejudicis i la seva supèrbia.
Quants dels governants actuals corren el risc d’actuar com el Churchill despreocupat que va desatendre l’impacte d’una boira excepcional? Quants dels que van de líders tenen la temptació d’ignorar el coneixement de la realitat?