03 feb 2017 Estrangers inadvertits
Els episodis de racisme –propers o llunyans– ens recorden que els prejudicis més primaris poden fer impossible la convivència. L’estigmatització de persones pel seu origen, el seu color de pell, la seva religió, la seva llengua o els seus costums és incompatible amb la democràcia i amb els drets humans. Malgrat això, diverses formes de racisme i xenofòbia assetgen les societats més desenvolupades, la qual cosa sempre fa pensar en la fragilitat de valors constructius com el respecte i la tolerància. Entre nosaltres, la bona notícia és que cap partit populista xenòfob ha aconseguit consolidar-se i amenaçar seriosament les institucions. A diferència del que passa a França, Holanda o Alemanya, els votants espanyols i catalans han fet poc cas d’aquesta mena d’ofertes, excepte en algunes localitats.
Vol dir això que estem lliures d’aquest perill? Quan el PP recollia firmes contra el nou Estatut català, va fer-se evident que el partit de la dreta havia decidit convertir el factor català (no el factor explícitament nacionalista) en l’enemic interior que podia cohesionar, mobilitzar i fer créixer el seu perímetre electoral i social. Qui necessita apel·lar als immigrants si pot fer servir l’espantall d’uns espanyols sospitosos i anòmals? L’estrany no és el musulmà, ni el jueu, ni el negre, ni l’estranger. L’estrany –en aquest cas– és un ciutadà d’Espanya que presenta una espanyolitat que s’interpreta “deficient” o “equívoca” o “impura”. L’eclosió independentista posterior va confirmar en els promotors de l’estigmatització esmentada que havien actuat correctament: si són espanyols dubtosos, es mereixen ser tractats com un cos estrany dins l’Estat. Per això hi ha articles que en el text estatutari català van ser eliminats mentre que es van conservar –idèntics– en estatuts d’altres autonomies. És prejudici en estat pur, amb el segell de qualitat del Tribunal Constitucional.
La catalanofòbia és més important que no sembla per comprendre la situació actual. Perquè està en relació directa amb el menyspreu amb el qual el PP –i una part important del PSOE– ha tractat les reclamacions catalanes –repeteixo: quan no eren independentistes– de més autogovern i finançament just. En canvi, ni els bascos ni els gallecs –per parlar de nacions històriques– han estat objecte d’aquesta mena de discursos; ni quan ETA matava amb terrible rutina es va generar res d’equivalent a la catalanofòbia.
Populisme racista i populisme catalanòfob. Quan el Partit Popular recollia firmes contra l’Estatut, feia populisme gros i jugava amb foc. Per això les aproximacions teatrals de Rajoy i els seus ministres a Catalunya –amb operació diàleg o sense– es mouen entre el paternalisme neocolonial, l’advertència amenaçadora i la propina capriciosa. Diuen que combaten la independència, però sempre ens veuen com estrangers.