El català insultat

Un dirigent del PP, en al·lusió a la concentració en suport de Mas, Ortega i Rigau davant del TSJC, va afirmar que “la Catalunya real a aquella hora estava treballant”. Es veu que les persones que van manifestar-se dilluns al matí són de cartró pedra, hologrames o maniquins col·locats per l’Assemblea Nacional. “Catalunya real” és un terme perillós, sobretot perquè, en aquest cas, vol dir que els altres –els que pensen diferent– no existeixen, que són pura fantasia. Això ens porta a la teoria del suflé, segons la qual el moviment per la independència és “una moda” que passarà o “una malaltia transitòria”. D’altra banda, té gràcia que sigui el PP –un partit minoritari i amb una implantació limitada a Catalunya– el que dictamini què és més o menys real al nostre país. Hi ha moltes Catalunyes, afortunadament, com ho demostra que el germà d’Enric Millo –delegat del Govern espanyol– es manifestés en suport dels processats pel 9-N.

Les reaccions furibundes (una mica més del que és habitual) de certs polítics i periodistes contra els independentistes arran del judici de Mas, Ortega i Rigau indiquen que la màquina que manté i mantindrà viva la idea d’una Catalunya independent és, per damunt de tot, el menyspreu i l’insult que es repeteixen cada dia contra els ciutadans que porten l’estelada i, sovint, també contra el conjunt de la societat catalana. Més enllà dels greuges econòmics, culturals i purament polítics, allò que fabrica independentistes és la manca de respecte i el seu complement pal·liatiu: el paternalisme displicent de qui es considera propietari del tros, acompanyat d’amenaces de tota mena, impròpies d’unes regles de joc que diuen que els partits independentistes són perfectament legals.

Un periodista estranger em comentava la seva estranyesa pel fet que el discurs principal –gairebé únic– que es difon des de Madrid i els seus altaveus locals per frenar la secessió sigui el que presenta els independentistes com una colla de fanàtics, totalitaris, corruptes i ximplets, moguts sempre per interessos espuris i passions innobles. Aquest periodista –que coneix com es va desenvolupar el debat a Escòcia– pensa que és un error de grans dimensions que Madrid denigri i demonitzi la població que vol separar-se de l’Estat espanyol. Què pensen aconseguir amb aquesta actitud? El col·lega em va fer aquesta pregunta i no vaig saber què dir-li. Després, he pensat que reduir el teu adversari a una caricatura et deu estalviar d’argumentar en positiu. És a dir, si presentes l’independentisme com una causa d’idiotes, no tens necessitat d’explicar res sobre el teu projecte d’Espanya; en tens prou amb invocar la Constitució de manera tautològica per evitar reconèixer el teu fracàs.

Vet aquí que els insults i atacs als polítics i partidaris de la independència no són altra cosa que una cortina de soroll per tapar les limitacions d’una classe dirigent que no pot vendre una idea d’Espanya atractiva, creïble i posada al dia. Ni el PP ni el PSOE ni Cs ofereixen res de nou en aquest sentit. Cada insult contra els independentistes és l’expressió d’un espanyolisme eixorc i paralitzat, que no té res per oferir més enllà del típic “ordeno y mando”, ahir en mans de militars, avui vehiculat mitjançant els tribunals i els mitjans que –com va dir el director d’un diari madrileny– consideren més important la unitat d’Espanya que la veritat.

Aquell català emprenyat que Enric Juliana va començar a descriure fa uns anys s’ha convertit, finalment, en el català insultat. Aquesta transformació em sembla d’una transcendència enorme, perquè hi ha una ratlla molt fina que separa els greuges polítics i socials del sentiment d’humiliació. Aleshores, una causa política esdevé una causa d’una naturalesa diferent, amb factors que s’escapen a qualsevol previsió. Quan la humiliació domina el camp, qui té la força i tots els instruments de coerció no ho té tot a favor i, per tant, ha de pensar molt bé fins on vol arribar. Els que se senten maltractats, escarnits i humiliats poden perdre la partida, esclar. Poden, fins i tot, barallar-se entre ells. Poden experimentar frustració i aturar-se durant un temps. Però no abandonaran la idea ni el projecte que els permet imaginar una vida col·lectiva sense haver de suportar, per exemple, que els diguin nazis perquè volen votar en un referèndum, mentre paguen el sou d’un fiscal general que no fa res per evitar que els tractin com criminals de guerra.

En una societat oberta i basada en el pluralisme, la defensa de projectes polítics exigeix una actitud prèvia bàsica, condició necessària –no pas suficient– per mantenir un veritable debat democràtic: reconèixer que les idees de l’altre són tan legítimes com les meves, sempre que es defensin de manera pacífica. És tan legítim propugnar una Catalunya dins d’Espanya com una Catalunya independent, i cap de les dues causes fan millors o pitjors aquells que en són partidaris. És la manera com lluitem el que ens defineix, més que la meta que anhelem. Per això procuro no escriure com ho fan alguns.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.