Teràpia de xoc Mamet

Blesa i Rato han estat condemnats a penes de presó pel cas de les targetes black. Veurem quant de temps ­passen, finalment, entre reixes. Hi ha la sensació –força fonamentada– que la corrupció política comporta més pena mediàtica que de l’altra. Ur­dangarin –lliure i sense haver de pagar fiança– podria donar lloc a moltes tesis doctorals sobre aquest assumpte. ­Però, en observar la corrupció als ­partits i a les institucions públiques, acostumem a cometre un greu error: sempre posem la vista en el corrupte i molt poques vegades en el corruptor, que és el col·laborador imprescindible perquè les martingales siguin una ­realitat habitual. Us proposo una ­te­ràpia de xoc per anar canviant la perspectiva.

Aneu al teatre Poliorama a veure Muñeca de porcelana, traducció a l’espanyol d’una obra de David Mamet, amb un José Sacristán –en el paper de milionari corruptor– que us recordarà moltes figures grosses i petites del pessebre local. L’originalitat del dramaturg nord-americà és proposar-nos una dissecció –no sé si poc o molt empàtica– del corruptor que ha aconseguit durant anys i panys que tothom balli al seu so. Hi ha moltes ficcions literàries que es dediquen a retratar el corrupte, però moltes menys que parlin d’aquells que fan possible que la virtut del governant sigui una mercaderia per subhastar. Diria que el corruptor és el gran desconegut, la qual cosa és paradoxal. Per això aquest muntatge teatral resulta tan oportú i tan higiènic.

El que em fascina de Mickey Ross –el magnat crepuscular i arrogant que Mamet ha creat– és la seva tremenda innocència. Sí, innocència, no us estranyeu. El que domina el seu temperament és la innocència, per sota de les enterques capes de cinisme macerat que el personatge exhibeix en tot moment, sobretot quan es refereix als “politiquets” que ha anat comprant al llarg del seu periple. Politiquets que ell veu com si fossin papallones exòtiques d’una col·lecció, clavades en una capsa que s’ensenya a les amistats. En el fons, el corruptor pensa que la seva inversió és per a tota la vida, és un home de fe sense saber-ho.

Els tipus com Ross –a Nova York, Madrid o Barcelona– se senten inexpugnables perquè confien en la solidesa eterna de la barricada que han fabricat amb diners, favors, silencis i amenaces. Confien, per damunt de tot, en la seva capacitat de generar temor i amor. Això els fa semblar més forts del que realment són. Però aquesta barricada és una obra humana i, com a tal, està sotmesa a l’atzar, la necessitat i el caprici dels altres. Impunitat no és el mateix que tranquil·litat, ni de lluny. Arriba un dia en què potser ja no fan por. La faula de Mamet ens adverteix de la fragilitat de qui sempre posa el preu a tot.

Mentre veia Sacristán fent de Ross a l’escenari del Poliorama, no podia deixar de pensar en Fèlix Millet.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.