Idealistes i pragmàtics

Enguany es commemora el quarantè aniversari del retorn del president Josep Tarradellas i del restabliment de la Generalitat. Encara que la seva arribada a Catalunya no va ser fins al 23 d’octubre del 1977, els actes oficials per celebrar aquell esdeveniment ja han començat aquesta setmana. Per això, dilluns, vam tenir ocasió de veure reunits, i asseguts un al costat de l’altre, tots els presidents del país des del 1980, de Jordi Pujol a Carles Puigdemont, passant per Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas. Les institucions encarnen la continuïtat de la història i la fotografia de tots els mandataris posteriors a Tarradellas diu molt de la societat catalana i del mínim comú denominador que ens articula. Si tinguéssim més sentit d’Estat, sabríem valorar amb més generositat tot allò que vincula unes figures tan diferents des del punt de vista ideològic, generacional i personal.

Coincideix aquesta efemèride amb el comentari d’un alumne al qual vaig recomanar la lectura del llibre Els quatre presidents (L’Avenç, 2010), un conjunt molt interessant d’entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla, seleccionat per Josep M. Muñoz. El jove estudiant –interessat en la història i la política– em diu que allò que més li crida l’atenció d’aquests testimonis és la voluntat d’autogovern que expressen els quatre líders. Ben vist. Més enllà de cada època i de cada sensibilitat, la presidència és la plasmació d’aquesta idea de govern propi, que no pot reduir-se només a la solució autonòmica perquè és anterior a l’Espanya de les autonomies. Enric Prat de la Riba va presidir la Mancomunitat perquè la Generalitat moderna encara no existia, però ningú no dubta que tot el seu pensament i la seva acció tenien com a meta un autogovern al més ambiciós possible, en aquell moment dins del marc deteriorat de l’Espanya de la Restauració.

Tot observant la foto dels presidents que hem tingut, he pensat que podem dividir-los en dos grups: idealistes i pragmàtics. D’aquesta manera, en l’equip dels idealistes, hi poso Maragall i Puigdemont, mentre en l’equip dels pragmàtics hi poso Tarradellas, Pujol i Montilla. El cas de Mas és molt especial perquè és l’únic que reinventa els seus plantejaments i la seva personalitat pública des de la presidència: comença amb un estil de ressons tecnocràtics i acaba fent un paper fort de pont entre dues èpoques i dues visions del catalanisme; en aquest sentit, podem concloure que Mas és un pragmàtic desenganyat que no té més remei que abraçar l’idealisme per abordar una reformulació del projecte històric del nacionalisme moderat.

Que Puigdemont és un idealista em sembla que no necessita gaire argumentació: és un activista independentista des de sempre i arriba a president de retruc, sense haver-ho esperat mai, mogut per un únic objectiu i amb data de caducitat. En canvi, l’idealisme de Maragall no és tan evident, però és d’igual o més consistència que el de l’actual inquilí de la Casa dels Canonges. El net de Joan Maragall és el darrer catalanista que té la convicció que pot impulsar la reforma profunda d’Espanya, per fer-la més oberta i més plural, i per això posa damunt la taula el nou Estatut, que veu com l’accelerador d’un federalisme hispànic per la porta del darrere. Si això no és idealisme, ja em direu què ho és. Amb Maragall, el vell anhel del catalanisme polític de construir una altra Espanya toca fons i desemboca en l’atzucac del TC. L’aposta maragallista és noble però el resultat provoca un terratrèmol. Sense aquest idealisme tenaç, Maragall no hauria estat el gran alcalde dels Jocs Olímpics del 1992 ni el constructor de la Barcelona que avui s’ha fet un lloc entre les grans ­capitals.

En l’equip dels pragmàtics, Tarradellas, Pujol i Montilla comparteixen tres virtuts, més enllà de les òbvies diferències: tenen estratègies clares, treballen posant els llums llargs i són negociadors experts. Sense pragmatisme, Tarradellas no s’hauria entès amb Adolfo Suárez, ni Pujol hauria contribuït a la governabilitat de l’Estat amb socialistes i populars, ni Montilla hauria acceptat i mantingut una coalició de govern amb ERC. Amb tot, aquest pragmatisme, a vegades, els va revestir d’un excés de confiança, que va tapar problemes de fons. Tarradellas va menysprear els partits, Pujol no va acceptar un acord amb els republicans ofert per Carod-Rovira, i Montilla no va aprofitar que tenia tot el poder local i autonòmic per conjurar el desgast del PSC.

Dit això, no em quedaria tranquil si no afegís que els que semblen pragmàtics acaben –davant determinades circumstancies– practicant l’idealisme, i els que semblen idealistes poden protagonitzar també episodis de clara realpolitik. Per exemple, només un idealisme de pedra picada explica que Tarradellas fos capaç d’interpretar amb total convenciment el paper de president quan la dictadura de Franco semblava eterna. I només un realisme responsable explica que Puigdemont intenti esgotar totes les possibilitats d’organitzar un referèndum pactat, malgrat les negatives repetides de Rajoy i els seus ministres.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.